Maria Balasch: "No podem sobreprotegir-los, volen ser autosuficients"

Maria Balasch, a la seu de l'ADFO. Foto: Lluís Molist
Maria Balasch, coordinadora de l'Associació de Disminuïts Físics d'Osona (ADFO), repassa la situació actual dels disminuïts físics a Osona, el que s’ha avançat i els temes que resten pendents, sobretot a nivell d’accessibilitat. Vol desmitificar el fet que tothom relacioni disminucions amb cadires de rodes i dóna un caràcter molt important a la mentalitat dels disminuïts i al paper que juguen les persones del seu voltant.
Un canvi important, amb els nous locals
Hem passat de 25 metres quadrats a 250. Ens ha anat molt bé, ja que
l’associació creixia però les parets no. Ara farem cursos de ioga,
pintura, informàtica i altres fora d’aquí com el de rehabilitació
aquàtica. A més, hi havia associacions que no tenien local i els el
podem oferir, com les d’afectats per fibromiàlgia, esclerosi múltiple,
vàlvules cardíaques, etc.
Una lluita constant
Sempre. El secret és no esperar resultats immediats sinó a llarg
termini. Quan algunes vegades els tècnics estan desmoralitzats, els dic
que mirin com estàvem deu anys enrere. La veritat és que hem avançat
molt, però que encara queda.
Quins temes hi ha pendents?
Hi ha molt a fer a nivell tant públic com privat pel que fa a
l’accessibilitat. I no parlo només de les cadires de rodes, sinó també
dels avis, els cotxets, la gent que va amb croses, les persones
carregades amb bosses, etc. En molts aspectes estem a mil anys llum
respecte a altres ciutats europees. És molt complicat accedir al tren o
a l’autobús, per exemple. A Vic encara hi ha zones inaccessibles, com
el Portalet o el casc antic.
Caldria fer les obres assegut en una cadira de rodes, potser.
Et trobes molts nyaps en obres noves. Exemples com el d’un banc que fa
bo l’accés però posa doble porta de seguretat i la cadira no cap entre
tots dues o a correus, on si seus a la cadira no arribes al botó de
dalt de tot de l’ascensor, són exemple gràfics.
Tot això deu ser molt frustrant
Ho és molt veure que no pots ser autosuficient en molts aspectes. A la
carrera d’arquitectura, l’assignatura d’accessibilitat hauria de ser
obligatòria. També els polítics ho haurien de fer. Només cal veure
l’accés al pàrquing de la plaça Major.
La gent relaciona disminució física només amb cadira de rodes
Dius que hi ha més de tres mil disminuïts a la comarca i et responen:
‘tanta gent amb cadira de rodes?’. Hi ha molts altres disminuïts com
són les persones amb lesions medul·lars, fibromiàlgia, dolors crònics,
amputacions, fibrosi quística, etc.
La tetraplègia deu ser el cas més extrem
Afecta les quatre extremitats, però avui en dia el context ha millorat
i hi ha moltes adaptacions. Amb nosaltres treballa un noi que ho és i
treballa, condueix i neda. Hi ha casos més durs.
En lesions així, la mentalitat i el caràcter deuen ser vitals
També depèn de com fossis abans. Si la persona era poc lluitadora, quan
li passa una cosa així pot enfonsar-se. L’entorn també hi fa molt. No
es tracta de sobreportegir la persona, sinó ajudar-lo a acceptar la
seva situació, a espabilar-se per tirar endavant. Hi ha casos en què es
protegeix massa el malalt i se li posa tot tant a l’abast a casa que no
surt. Donant-li tot no l’ajudes, sinó al contrari.
Feu algun tipus de tractament psicològic?
Tenim un conveni amb uns psicòlegs. Aviat s’iniciarà un projecte de
reunions entre iguals discapacitats per tal que es facin una ajuda
mútua. També amb els seus cuidadors, ja que no és fàcil estar al costat
d’un discapacitat.
L’esport és una sortida molt vàlida per als discapacitats
Per a tothom és important, però per als discapacitats ho és molt més.
Tant psicològicament com per poder estar ben preparats a nivell físic.
Quan has de deixar la cadira per entrar al llit o al cotxe, les parts
del cos que tens mòbils has de tenir-les fortes.
Tendim massa a tenir llàstima?
Els disminuïts físics no són els principals, sinó sobretot els
psíquics. Penso que si una persona necessita ajuda, ja la demanarà. És
normal que ens surti la bona intenció de facilitar la feina, però no
cal oferir més del que es demana, ja que llavors els discapacitats se
senten inferiors. Per als disminuïts, el més important és ser
autosuficient. També s’ha de reconèixer que n’hi ha que s’hi recolzen i
volen que els ho facis tot.
Lluís Molist