'Sempre em feies sentir com una merda'

Qui és la persona que pinta compulsivament l'Antara?

Per mi Sucre cremat és sobretot la història dels sentiments de l’Antara, el personatge central de la novel·la, i de la seva relació amb la Tara, la seva mare. Per això he volgut titular l’article amb aquesta frase extreta d’un dels diàlegs entre mare i filla. Crec que       il·lustra a la perfecció la relació tòxica que uneix a les dues.

 

Mare-filla, amor-odi

 

Mare i filla, amb una vida gens convencional (encara menys a l’Índia), mantenen un vincle emocional de dependència-amor-odi que es fa palès al llarg de tot el text. La Tara, amb un caràcter rebel, passa d’un matrimoni convencional i una vida acomodada, a ser la concubina del líder d’una secta religiosa.       I aquest només és el principi d’una atzarosa vida que afectarà i forjarà la personalitat de la petita Antara. 

 

El relat, però, comença amb una Antara ja madura i dedicada a la pintura que s’enfronta als seus propis sentiments quan es veu empesa a cuidar la seva mare que pateix una incipient malaltia mental degenerativa. La protagonista, casada amb el Dilip, es debat entre l’estimació i l’odi acumulat contra la seva mare a qui culpabilitza d’haver-la arrossegat a una vida desgraciada. I quan es troba de ple en aquesta crisi decideix quedar-se embarassada... Però el fet és que l’arribada de la seva filla encara la portarà més al límit de la seva resistència emocional.

 

‘La meva vagina és l’escena d’un crim’

 

Al llarg del text, l’Antara ens colpeix amb una exposició crua dels seus pensaments i no es frena davant cap tabú ni convencionalisme a l’hora d’expressar-los. (‘La meva vagina és l’escena d’un crim’  diu per exemple després del part). El personatge ens regala una sinceritat descarnada en diversos moments del relat, com quan li passa pel cap la possibilitat de tirar per la finestra a la seva filla.

 

Un text fluid centrat en la psicologia i relacions dels personatges

 

Amb un argument contundent, el text és fluid i es centra en apropar-nos a la psicologia i relacions dels personatges sense perdre’s en carregoses descripcions del context físic i social en què es desenvolupa la història. Sí que hi ha referències a la cultura, religió i costums de l’Índia, però no en fa l’eix central. I el cert és que com a lector no he percebut cap distància cultural que m’hagi dificultat empatitzar i posar-me dins la pell del personatge. Per això, és impossible llegir el llibre sense sentir-nos trasbalsats i induïts a reflexionar sobre les nostres relacions com a pares/mares fills/filles  i com a éssers socials.

 

Qui són els jainistes?

 

També hi ha algunes perles o curiositats que desconeixia com per exemple la història de Sant Francesc Xavier (el meu sant :-) L’autora ens explica que està embalsamat i que el seu cos és venerat a una població de l’Índia anomenat Goa Vella. O un altre petit descobriment:  la tradició religiosa jainista, avui que el veganisme no para de créixer. El jainisme és una religió que entre altres codis de conducta prohibeix menjar no només els aliments d’origen animal, sinó que tampoc cap vegetal que s’hagi d’arrencar per consumir.

 

Qui és la persona que pinta compulsivament l’Antara?

 

Sucre cremat és un text gens ensucrat. Més aviat al contrari, segur que en algun moment et colpirà. En definitiva és un llibre que paga molt la pena de llegir i a més a més, si no te’l llegeixes, et quedaràs amb alguns interrogants:  Qui és la persona de la fotografia que pinta compulsivament l’Antara? Acabarà embogint i abandonarà el seu marit i la seva filla?