Crítica cinematogràfica: Hilary and Jackie (1998) – L’art, la malaltia i els silencis que ens trenquen

Quan el talent esdevé maledicció i la música s’apaga abans d’hora

Hilary and Jackie, dirigida per Anand Tucker i estrenada el 1998, és molt més que una biografia sobre la cèlebre violoncel·lista britànica Jacqueline du Pré. És un relat punyent sobre les relacions entre germanes, la càrrega del talent excepcional i la lenta, devastadora dissolució d’un cos i una ment atrapats per l’esclerosi múltiple. Basada en el llibre A Genius in the Family, escrit pels germans de la mateixa Jacqueline, el film combina sensibilitat musical, traumes familiars i una narrativa complexa que convida a la reflexió.

Sinopsi i estructura narrativa

La pel·lícula se centra en dues germanes: Hilary, la germana gran, serena i dedicada a la vida familiar i l’ensenyament, i Jacqueline, el prodigi del violoncel, impulsiva, magnètica i amb una trajectòria meteòrica en el món de la música clàssica internacional. El relat està dividit en dues parts clarament diferenciades, narrades respectivament des del punt de vista de cadascuna de les germanes. Aquesta estructura narrativa permet una lectura dual dels esdeveniments, subratllant les contradiccions, els ressentiments i els sacrificis ocults darrere d’una història familiar en aparença brillant.

Una aproximació valenta a la malaltia

El gran mèrit de Hilary and Jackie rau en com afronta el deteriorament físic i emocional causat per l’esclerosi múltiple. Jackie és presentada com una figura en constant tensió: de la glòria escènica a la impotència del cos que falla. La pel·lícula evita l’heroisme simplista: no vol fer de la seva protagonista una santa ni una víctima passiva. Jackie es mostra sovint com a egoista, manipuladora, erràtica. Però també és humana, vulnerable, terroritzada per la pèrdua del que l’havia definit des de la infantesa: la música i el control.

A mesura que la malaltia avança, la posada en escena adopta tons més ombrívols i íntims. La càmera es fa més tancada, més inquieta. Els sons del violoncel –tan presents al principi– comencen a esvair-se, deixant lloc al silenci, a la frustració i a l’aïllament. És una metàfora clara del que significa l’EM: un esvaïment progressiu de les funcions corporals i del jo creatiu.

Actuacions memorables

Emily Watson, en el paper de Jackie, ofereix una de les interpretacions més intenses i doloroses del cinema britànic dels anys 90. La seva capacitat per transmetre l’eufòria de l’artista i la desesperació de la malaltia sense caure en l’excés melodramàtic és admirable. El seu rostre parla tant com el seu cos: la mirada perduda en l’escenari, els tremolors subtils, la veu trencada per la impotència.

Rachel Griffiths, com Hilary, és l’altre gran pilar emocional del film. Ella representa la terra, la contenció, la vida quotidiana que Jackie rebutja però, paradoxalment, necessita. La seva interpretació conté una tensió interna poderosa, especialment en les escenes on la compassió i la gelosia es barregen.

Un film imperfecte però essencial

No està exempt de polèmica. Diversos crítics i amics de Jacqueline du Pré van considerar que el film era injustament crític amb ella, i que l’exageració de certs episodis –com la relació íntima entre Jackie i el marit de Hilary– podia desvirtuar la veritat. En efecte, el film juga amb una frontera delicada entre la biografia i la dramatització. Però és innegable que, com a peça cinematogràfica, funciona amb una intensitat notable i una sensibilitat poc habitual en les biografies musicals.

Reflexions finals

Hilary and Jackie és una obra commovedora, incòmoda i necessària. És una meditació sobre la fragilitat de la genialitat, el pes de la família i la crueltat de les malalties degeneratives com l’esclerosi múltiple. Tucker aconsegueix, amb una direcció elegant i una gran direcció d’actrius, convertir una història privada en una experiència universal. No és només una pel·lícula sobre la pèrdua d’un talent, sinó sobre la complexitat d’estimar algú que s’està desfent davant teu.

No és fàcil de veure, però és difícil d’oblidar.

Valoració: ★★★★☆ (4/5)
Gènere: Drama biogràfic, musical
Durada: 121 minuts
Recomanada per a: Amants de la música clàssica, interessats en temes de salut mental i física, i espectadors que busquen cinema emocionalment exigent.