El Crèdit triomfa a Osona amb humor i proximitat

Va tenir lloc al teatre Molí de l’Esperança de Gurb

Joan Roca (Foto: Joan Parera).- Al teatre Molí de l’Esperança de Gurb, aquest diumenge s’hi respirava un aire especial: doble funció i punt culminant —si no final— d’un recorregut per Osona d’El Crèdit, l’obra de Jordi Galceran que ha estat reinterpretada amb mirada local i mirada neta per tres noms molt vinculats al teatre de la comarca: Pere Puig Vall, Abel Reyes Alabart i Pep Simon. Junts han sabut convertir un text dens en una experiència viva, propera i amb ressò.

L’impuls inicial ve de Pere Puig, qui, després de llegir l’obra, va veure-hi el potencial per compartir escena amb l’Abel. “Ja havíem fet coses junts, i quan vaig llegir El Crèdit em va semblar ideal”, explica. La proposta va seduir el director Pep Simon, que s’hi va sumar amb entusiasme i va construir una posada en escena on la dinàmica, el moviment i la sorpresa s'imposen a l'estatisme aparent d'una entrevista bancària. “No volíem una escenografia rígida d’una hora i mitja al despatx d’un banc. Vam treballar els angles, el ritme, el canvi constant”, detalla el director.

Tot i que El Crèdit va ser escrita el 2013, el seu nucli dramàtic continua fresc. Abel Reyes ho resumeix així: “La crisi econòmica hi és i no ha marxat. El sistema bancari, la precarietat, la pressió... Tot és actual.” El text de Galceran, ambientat en una oficina qualsevol de Barcelona, ha estat interpretat fidelment, amb poques adaptacions. “No calia. És un text molt adaptable, molt obert. La gent d’aquí s’hi pot identificar perfectament”, apunta Pere.

Un dels principals encerts ha estat la construcció dels personatges. L’Abel i el Pere, guiats pel Pep, van dedicar llargues sessions de treball de taula a disseccionar els diàlegs, fer intercanvi de rols, imaginar biografies. “Vam jugar a canviar-nos els papers per entendre millor el contrari. Vam parlar de qui eren abans d’arribar al banc, d’on venien”, diu Abel. Aquesta feina profunda es veu també en el to, el físic, el vestuari. “Tot ve d’aquestes primeres converses. El personatge és fruit d’un procés compartit”, remarca Pep.

La connexió escènica entre els dos actors és evident. “És com un partit de tenis. La pilota no pot caure. Si un té una vacil·lació, l’altre la salva”, explica Abel. Pere admet que la proximitat del públic —a menys d’un metre— afegeix intensitat i exigència, però també riquesa: “Veus les cares, tens la reacció directa. Però cal estar molt concentrat.” I aquesta intensitat sostinguda durant hora i mitja esdevé el repte i, alhora, l’èxit.

Les funcions a Vic, Taradell i Gurb han tingut una acollida excel·lent. A Vic fins i tot es va repetir per demanda del públic. A Gurb, la funció doble ha estat una aposta segura. “Anem segurs amb l’obra. La gent vindrà a riure i passar-ho bé. Estem convençuts”, afirma Abel. Tot i que es presenta com la darrera sessió a la comarca, el futur d’aquesta versió d’El Crèdit continua obert: “Hem preparat un dossier per oferir-la a altres pobles. És una obra que pot funcionar perfectament en sales petites. I tenim ganes de continuar”, confirma Pere.

Més enllà d’aquest projecte conjunt, els tres protagonistes mantenen camins personals molt diversos dins de l’escena cultural catalana. Pep Simon està immers en diversos projectes amb Teatre SL, tant com a actor com a director. Ha girat amb Catalunya, més que un club i El darrer viatge, i ara prepara un projecte amb tres directors i tres textos de Pep Tines. A més, Simon estrenarà a finals de novembre a Castellterçol un monòleg escrit per Jordi Lara sobre la figura de Prat de la Riba, en el marc d’un encàrrec de la Generalitat. També manté una activitat molt viva com a dinamitzador cultural, destacant el club de lectura “Llegir el Teatre” a la Biblioteca Pilarin Bayés, on treballa la lectura dramatitzada amb públic divers: “És molt ric, molt viu. I després anem a veure les obres”, diu amb entusiasme.

Abel Reyes, per la seva banda, transita entre el teatre i l’audiovisual amb una fluïdesa natural. Ha participat en curtmetratges com La llegenda del Falatell, rodat durant la pandèmia a Torelló, i en llargmetratges com Escanyapobres (2024), on va gaudir del paper de “miner gamberro” amb llibertat per improvisar. “M’ho vaig passar molt bé. Em donaven via lliure, i això té molta gràcia.” Aquest juliol, Reyes estrena el seu primer monòleg llarg, Els dolents de Shakespeare, a l’Institut del Teatre. “Parla del mal, del que entenem per maldat a la nostra societat, a través dels personatges més foscos de Shakespeare”, explica. El vol portar a bolos i té la intenció de representar-lo també a Osona. A més, al mes d’agost dirigirà l’obra de festa major de Manlleu: Això no és vida!, de T de Teatre. És la seva segona experiència com a director, un rol que cada cop li interessa més explorar.

Pere Puig, tot i que actualment no està involucrat en cap altre projecte teatral, acaba de finalitzar la seva participació en el musical Cop de Rock, representat a l’Atlàntida. De moment, prefereix esperar abans d’endinsar-se en una nova aventura. “No tinc res en marxa. Soc prudent. Si crec que ho puc fer bé, ho faig; si no, espero”, diu amb honestedat. El monòleg no el tempta, encara: “Potser més endavant. Però ara mateix no tinc res preparat.”

El Crèdit ha estat, doncs, molt més que una comèdia ben resolta. Ha estat una trobada entre creadors, una aposta per un teatre proper, viu i adaptable, amb respecte pel text però amb una mirada fresca i dinàmica. I, sobretot, un exercici de rigor i passió per part d’un equip que sap trobar en la simplicitat escènica l’espurna de la gran experiència teatral. Si el crèdit teatral es guanya amb talent, compromís i humor ben col·locat, a Osona ja s’ha fet el pagament inicial. I amb escreix.