Els límits de la llibertat d’expressió en un món polaritzat

Article d'opinió en el marc del Dia Internacional del Diàleg entre Civilitzacions

Els límits de la llibertat d’expressió en un món polaritzat

Vivim en l’era de la paraula. Mai abans tantes veus havien tingut tants altaveus a la seva disposició. Les xarxes socials han democratitzat el discurs públic: qualsevol pot opinar, denunciar, criticar o exposar idees a escala global amb un sol clic. En aquest context, la llibertat d’expressió es presenta com un dret innegociable, una conquesta social que ningú no qüestiona… fins que algú diu allò que no volem sentir.

En un món cada cop més polaritzat, la llibertat d’expressió es converteix en un concepte complex, fràgil i, sovint, contradictori. Són moltes les veus que reclamen poder dir el que pensen sense por a represàlies, mentre altres denuncien que determinats discursos no poden tenir cabuda en una societat democràtica perquè fomenten l’odi, la discriminació o la violència. El debat és tan necessari com incòmode: on són els límits de la llibertat d’expressió? I qui els decideix?

La llibertat d’expressió no és absoluta

Com qualsevol dret, la llibertat d’expressió té límits. El dret internacional, així com la majoria de constitucions modernes, reconeixen que aquest dret ha de conviure amb altres drets fonamentals: la dignitat, la seguretat, la no-discriminació. No es pot amagar un discurs d’odi rere la bandera de la llibertat d’expressió. Però, a la pràctica, la línia entre una opinió impopular i un discurs perillós no sempre és clara.

El repte actual és distingir entre el que és incòmode i el que és inacceptable. Per exemple, es pot estar en desacord amb les polítiques migratòries actuals i expressar preocupacions sobre la gestió de la immigració, i això forma part d’un debat legítim. Però una altra cosa és promoure missatges que deshumanitzin les persones migrades o incitin a l’odi racial. En aquest cas, s’estaria creuant una línia vermella. No és el mateix exposar una opinió que atacar drets humans.

La cultura de la cancel·lació: silenci o responsabilitat?

En els darrers anys ha emergit el concepte de cancel·lació, especialment en l’àmbit digital. Persones públiques —i no tan públiques— poden perdre la seva feina, reputació o espai d’opinió per haver dit alguna cosa considerada ofensiva. Alguns ho veuen com una forma de justícia social: les paraules tenen conseqüències. Altres ho interpreten com una nova forma de censura social, un tribunal popular sense dret a rèplica.

És important fer una distinció: la llibertat d’expressió no implica la llibertat d’impunitat. Si algú diu alguna cosa ofensiva o perillosa, els altres també tenen dret a reaccionar. El que cal garantir és que aquestes reaccions no es converteixin en linxaments sense criteri, en persecucions que silencien qualsevol debat legítim. La cancel·lació, quan esdevé mecànica i superficial, pot matar el diàleg i afavorir l’autocensura.

Xarxes socials: altaveus sense filtres

Les plataformes digitals han transformat la manera com ens expressem i com consumim opinió. Twitter (ara X), Instagram, TikTok o YouTube han reduït els formats, accelerat el ritme i empobrit el context. En aquest ecosistema, una frase treta de context pot encendre una tempesta viral en minuts. I sovint, el judici es fa abans que l’explicació.

A més, els algoritmes de les xarxes tendeixen a premiar la controvèrsia. Allò que polaritza, divideix i indigna genera més clics que allò que convida a la reflexió. Així, el que hauria de ser un espai de diàleg esdevé un camp de batalla d’opinions extremades, on el matís es perd i la paraula s’usa com a arma.

Privacitat i anonimat: un cercle viciós?

La privacitat és un valor essencial en una societat democràtica: garanteix llibertat personal, protecció davant l’abús de poder i seguretat. Però en l’àmbit digital, la defensa d’aquesta privacitat sovint es barreja amb la voluntat de mantenir-se en l'anonimat. I aquest anonimat, mal gestionat, pot acabar esdevenint escut per a l’insult, la desinformació i el discurs d’odi.

El resultat és un bucle autoalimentat: com més discurs agressiu hi ha a les xarxes, més vulnerables ens sentim com a usuaris. Aquesta sensació de vulnerabilitat ens fa valorar encara més la privacitat i recórrer a l'anonimat… el qual pot, al seu torn, facilitar que augmentin els abusos. És un cercle tancat que erosiona la confiança col·lectiva i fa molt difícil construir espais digitals de diàleg saludable.

La solució no passa per eliminar l'anonimat, sinó per promoure una cultura digital de responsabilitat i respecte. Defensar la privacitat no ha de voler dir tolerar l’agressió. Cal trobar l’equilibri entre garantir espais de llibertat i protegir les persones dels seus possibles abusos.

Reivindicar el debat i l’esperit crític

La llibertat d’expressió no pot sobreviure si no hi ha espais on el desacord sigui possible i segur. Per això cal educar en l’esperit crític, en la capacitat d’analitzar, contrastar i escoltar. La llibertat de parlar ha d’anar acompanyada de la llibertat de pensar, i això només es construeix amb escoles, mitjans i comunitats que fomentin el debat i no el dogma.

També és fonamental acceptar que no totes les opinions són igual de vàlides, especialment quan vulneren drets o es basen en falsedats. Però cal defensar el dret a exposar idees, encara que siguin impopulars, sempre que es faci des del respecte i el compromís amb la veritat.

Conclusió: llibertat, però amb responsabilitat

La llibertat d’expressió no és només el dret a parlar, sinó també l’obligació d’escoltar i de dialogar. En un món cada cop més polaritzat, defensar-la implica trobar l’equilibri entre la pluralitat de veus i la protecció dels drets fonamentals. Implica dir “això no ho comparteixo, però entenc que ho puguis dir”, i també saber dir “això no ho podem tolerar perquè fa mal”.

Potser la clau no és fixar un únic límit, sinó construir una cultura democràtica madura, capaç de conviure amb la discrepància sense caure ni en la censura ni en el fanatisme. La llibertat d’expressió ha de ser el terreny del diàleg, no del combat.