‘My Darling Clementine’: quan el western inventa un poble

La Sala Modernista del Casino de Vic acull una joia de John Ford dins el cicle El Projeccionista, una cita que reivindica el clàssic com a experiència compartida

El diumenge 22 de març, a les 18 h, la Sala Modernista del Casino de Vic projecta My Darling Clementine (1946), de John Ford, dins el cicle El Projeccionista. La sessió té un preu de 5 € (2 € per a socis i amics).

El Projeccionista fa anys que funciona com una petita “institució” per als qui encara entenen el cinema com una cita: pantalla gran, temps d’escolta i mirada, i una programació articulada per cicles temàtics que poden combinar cinema mut i sonor. És una manera de fer que converteix la cultura en hàbit i, sobretot, en comunitat. En aquesta idea de comunitat hi encaixa especialment bé la Sala Modernista, descrita com un espai polivalent obert a socis i públic general, pensat per a activitats culturals de petit format.

Pel que fa a la pel·lícula, Ford parteix del mite de Wyatt Earp i dels dies previs al famós tiroteig de l’O.K. Corral, amb Henry Fonda al capdavant i Victor Mature com a Doc Holliday, en un blanc i negre d’una bellesa rugosa i serena. Però el que fa gran My Darling Clementine no és l’anècdota històrica, sinó l’atmosfera: aquell moment en què un lloc de pas comença a imaginar-se com un poble. La crítica l’ha llegida com una de les pel·lícules que consoliden Earp com a figura mítica i, alhora, com un clàssic que eleva el western a territori moral i poètic.

Vista avui, la pel·lícula ofereix lectures sorprenentment actuals. En primer lloc, el relat del naixement d’un ordre col·lectiu: l’arribada de la llei no és només pistola i placa, sinó rituals, espais i convivència. Earp, en mans de Fonda, no és tant el “dur” tradicional com un home que ja apunta cap a una nova manera de ser al món: educació, contenció, un gest de respecte envers la dona, una manera de moure’s que sembla més pensada que no pas impulsiva. Roger Ebert ho sintetitzava remarcant aquesta idea d’un Earp “nou estil”, menys salvatge i més civilitzador.

En segon lloc, hi ha la lectura crepuscular: Doc Holliday, brillant i autodestructiu, representa un Oest malalt que s’apaga mentre neix una comunitat que vol durar. I, finalment, hi ha la lectura fordiana més íntima: la civilització és una promesa fràgil, una coreografia que s’ha de sostenir, i el preu del progrés sovint és la pèrdua d’alguna cosa indòmita.

No és casual que la pel·lícula formi part del National Film Registry dels Estats Units des del 1991, una llista que preserva obres considerades significatives culturalment, històricament o estèticament. És també una manera de recordar que els clàssics no són peces de museu: són miralls. I en un espai com el Casino de Vic, on la cultura de proximitat es viu a escala humana, el cinema de Ford guanya una qualitat que a casa costa de replicar: la de mirar plegats com s’inventa un món, fotograma a fotograma.

La cita és clara: diumenge 22 de març, 18 h, Sala Modernista del Casino de Vic.