“Rebecca” torna a la gran pantalla: el clàssic de Hitchcock, més viu que mai

La projecció al Casino de Vic d’aquesta joia del cinema clàssic va oferir una oportunitat única per redescobrir una obra mestra del suspens psicològic, difícil de trobar als circuits comercials actuals

En una època en què el consum cinematogràfic es mou acceleradament per les plataformes digitals i els grans èxits comercials dominen les cartelleres, va ser un autèntic privilegi poder veure una pel·lícula com Rebecca (1940) projectada al Casino de Vic. Aquesta obra mestra, dirigida per Alfred Hitchcock, no és fàcil de trobar en els circuits convencionals, i menys encara en el marc d’una sala de cinema clàssica, on l’experiència es transforma en un viatge sensorial i cultural de primer ordre.

Rebecca és molt més que una pel·lícula antiga; és una peça fonamental de la història del cinema. Va suposar el debut de Hitchcock a Hollywood, després d’una carrera consolidada al Regne Unit, i va marcar l’inici d’una etapa decisiva tant per al director com per al cinema nord-americà. Produïda per David O. Selznick, l'home que acabava de triomfar amb Gone with the Wind (Allò que el vent s’endugué), Rebecca adapta amb gran fidelitat i sensibilitat la novel·la homònima de Daphne du Maurier. L’argument ens presenta una jove tímida i insegura —interpretada per Joan Fontaine— que es casa amb Maxim de Winter (Laurence Olivier), un ric vidu que l’arrossega a la mansió de Manderley, un espai imponent que respira la presència d’una absència: la de la difunta Rebecca, primera esposa de Maxim.

El film es construeix al voltant d’aquesta presència invisible, que domina l’espai i els personatges a través de la figura inquietant de Mrs. Danvers, la majordoma fidel a la memòria de la desapareguda. Aquesta construcció psicològica i atmosfèrica, tan pròpia de Hitchcock, ens endinsa en una trama on el suspens no rau tant en els fets com en les emocions i els silencis. És una història d’amor i de gelosia, però també una al·legoria sobre la identitat, el poder de la memòria i el pes dels fantasmes del passat. Tot plegat embolcallat en una estètica gòtica i refinada, amb una fotografia en blanc i negre que accentua el dramatisme i la tensió psicològica.

Estrenada l’any 1940, Rebecca s’inscriu en un moment històric convuls: Europa vivia els primers compassos de la Segona Guerra Mundial, i molts artistes, com el mateix Hitchcock, es van traslladar als Estats Units. Aquesta migració va enriquir profundament el cinema americà, que començava a explorar territoris més foscos i inquietants. El film anticipa el to i l’estètica que dominarien el film noir dels anys 40 i 50, amb una aposta pel misteri, la intriga, els clarobscurs i les emocions reprimides.

El reconeixement no es va fer esperar: Rebecca va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula l’any 1941, i va consolidar Hitchcock com un dels grans mestres del cinema mundial. Tanmateix, malgrat aquest èxit, no és una pel·lícula habitual a les pantalles actuals. Per això, la seva projecció al Casino de Vic no ha sigut només una oportunitat cinèfila, sinó una experiència cultural de gran valor. Revisitar Rebecca avui, en una sala que convida al silenci, a la contemplació i a la memòria, és reconnectar amb l’essència del cinema com a art: una forma de mirar i entendre el món a través de la foscor i la llum.