Fogots, rialles i veritat

Montse Galobardes i Dolors Rusiñol converteixen la menopausa en una crònica escènica de proximitat amb Me No Pausa, un monòleg que fa comunitat a partir del riure i la vulnerabilitat

Hi ha etapes de la vida que han anat passant de puntetes, com si no existissin. La menopausa n’és una. O, si més no, ho ha estat durant molt temps: viscuda “en silenci”, explicada a mitges, amagada sota eufemismes i brometes privades. Me No Pausa entra en aquest terreny amb una proposta que s’agraeix per senzilla i valenta: dir-ho tot —o gairebé tot— i fer-ho amb humor. Sense sermonets, però amb la determinació de qui sap que, quan una cosa es pot explicar, també es pot compartir.

La Montse Galobardes hi posa cos i veu. I Dolors Rusiñol, direcció, ofici i mirada escènica. El resultat és un monòleg que, segons com es presenti, pot sonar com una broma (“humor i fogots”) però que, quan t’hi acostes, revela una peça més complexa: una sacsejada col·lectiva feta de rialles, silencis i reconeixement mutu. 

“El drama com a trama de l’humor”

L’origen del projecte és clarament biogràfic. Galobardes explica que la idea feia temps que rondava, però que el pas definitiu va arribar quan el procés es va fer innegociable: “què dimonis m’està passant?”, descriu quan parla dels primers símptomes, els oblits, el cansament i la sensació que el cos canviava de regles sense avisar. 

El guió el construeix amb Ester Pasqual, que l’ajuda a ordenar el caos creatiu: d’una banda, el torrent d’idees; de l’altra, la necessitat que el relat tingui una columna vertebral perquè el públic no es perdi. I aquí apareix la frase que ho defineix tot: fer “el drama com a trama de l’humor”. Un humor que no tapa la incomoditat, sinó que l’obre. 

El següent pas va ser decisiu: la direcció. Galobardes tenia clar que volia la Dolors Rusiñol. I Rusiñol confessa que, més enllà del tema, el que la va acabar de convèncer va ser la intèrpret: “El potencial era ella”, resumeix. 

La directora que frena i fa respirar

Dolors Rusiñol viu la direcció de Me No Pausa com una trobada entre vivència personal i ofici. Formada a l’Institut del Teatre, va començar amb el grup experimental La Gàbia i després va treballar dos anys i mig amb la companyia de Josep Maria Flotats a Cyrano de Bergerac, una etapa que considera una escola intensiva d’ofici. Més endavant va orientar-se cap a la docència universitària, especialitzant-se en el teatre com a eina educativa i social. Durant gairebé 30 anys ha impulsat una Aula de Teatre a la Universitat de Vic, estrenant una obra per curs malgrat les dificultats de constància en entorns acadèmics, com a exercici de perseverança i comunitat. Ara, a punt de jubilar-se, vol fer més teatre i obrir-se a un nou terreny: el clown, que li desperta il·lusió i vertigen.

En un monòleg, el ritme és tot. I aquí s’entén el tàndem: la Montse és pura velocitat, intuïció i energia; la Dolors, la mirada externa que conté, estructura i dona aire. Rusiñol ho explica com un treball de tempos: posar pauses perquè el gag arribi, perquè el silenci també faci riure i perquè el missatge no quedi engolit per la inèrcia de “tirar endavant”. 

Fins i tot l’aspecte tècnic —que des de platea sembla invisible— ha estat un camp de creixement. El principal “desacord productiu” va venir amb els llums. La Montse admet que, al principi, el seu cap estava més en “no perdre’m amb el text” que no pas en afinar canvis lumínics. La directora hi insistia: la llum no és decoració, és dramatúrgia. I en una peça que oscil·la entre la confessió, la broma i la reivindicació, aquests canvis són la diferència entre “explicar” i “fer viure” l’escena. 

Riure sense ferir: el límit que marca el to

Me No Pausa no juga a ridiculitzar el públic. Al contrari: la seva força és que fa riure “amb” la gent, no “de” la gent. Galobardes ho verbalitza amb contundència: el seu humor parteix de primera persona. És ella qui exposa el desordre, la confusió i els símptomes; i és aquest desarmament el que permet que, al pati de butaques, algú pensi: “a mi també”. 

És una línia clara, i no casual. En clown —més encara en l’humor popular— existeix la temptació fàcil de fer broma a costa del públic. Galobardes ho rebutja sense matisos: això, diu, no és humor, és una forma de “bullying”. El seu pacte escènic és un altre: “aquí la primera que es posa en joc soc jo”. 

I és en aquesta honestedat on el monòleg es torna, també, culturalment rellevant: perquè toca un tabú, però no des del pamflet, sinó des del dia a dia. No cal haver patit tots els símptomes per reconèixer-se en la lògica del cos que canvia i de la vida que et demana un altre ritme. 

Un públic que s’aixeca (i parla a la sortida)

 

Quan una peça connecta, es nota. I, de moment, el recorregut és d’aquells que alimenten la companyia: el monòleg ha anat sumant funcions i la resposta ha estat intensa. Galobardes explica que una de les coses que més l’emocionen és acabar amb el públic dret —una imatge que, per a qui viu de l’escena i la incertesa, té un pes especial. 

Però hi ha un altre detall que retrata el tipus d’espectacle que és: la vida després de la funció. La Montse diu que li agrada posar-se a la porta i escoltar què diu la gent quan surt. I és aquí on el monòleg creix: “no has dit aquest símptoma”, “a mi també em passa”, “jo no ho havia relacionat”… El teatre, en aquest cas, es converteix en conversa. I això, per a una etapa sovint silenciada, ja és una petita victòria. 

Quan el clown abaixa el volum: hospitals i acompanyament

El perfil humà de Galobardes no s’entén sense la seva faceta de clown en entorns sociosanitaris. En l’entrevista explica que des de fa set anys impulsa Parranda Clowns, un projecte que visita un cop per setmana l’Hospital de la Santa Creu de Vic. La diferència, diu, és sobretot d’energia: a l’hospital no s’hi entra “a fer riure”, s’hi entra a acompanyar. El riure, si arriba, és conseqüència del joc, no imposició.

Aquest contrast —l’escena com a focus i l’habitació com a presència— explica també l’ètica del seu humor. Me No Pausa és un espectacle ràpid i elèctric; però neix d’algú que ha après que hi ha contextos on la prioritat és abaixar el volum, mirar als ulls i sostenir el moment.

Cultura de municipi: el circuit que fa possible el boca-orella

 

Una de les virtuts d’aquesta història és que és profundament de proximitat: la peça circula per espais que, sovint, són el cor cultural dels pobles. Del Casino de Vic al teatre d’un municipi, de la preestrena a la programació del 8M, Me No Pausa s’inscriu en aquest circuit de proximitat que fa que els espectacles creixin amb el públic, amb el boca-orella i amb el retorn directe.

I aquí la directora Rusiñol hi suma una idea de fons: si volem que el teatre tingui incidència real, no n’hi ha prou amb anar-hi; cal també fer-ne, posar el cos, practicar-lo en comunitat. És una reflexió que casa amb l’energia de la peça: no demana només aplaudiments; demana que el tema existeixi. 

On s’ha vist i on es podrà veure

Després de l’estrena a Manlleu, amb èxit rotund i entrades exhaurides, l’agenda de Me No Pausa no s'atura: 

(Funcions confirmades en fonts públiques)

Casino de Vic – diumenge 1 de febrer de 2026, 19 h

Teatre de l’Esperança (Gurb) – diumenge 8 de febrer de 2026, 18 h (funció solidària) 

Sant Quirze de Besora – diumenge 1 de març de 2026, 18 h (actes del 8M) 

Teatrets d’Osona – Sala La Canal (Tona) – dissabte 7 de març de 2026, 20.30 h (programació 8M) 

Teatre de Figaró – 8 de març (anunciat a xarxes; hora i espai a concretar per l’organització) 

Teatre Sant Hipòlit – 22 de març (anunciat a xarxes; hora i espai a concretar per l’organització) 

Preestrena (Castell d’Aro, Nits de Teatre a l’Antic Casino) – programada dins el cicle d’octubre (data exacta al programa del cicle)