Irene Solà presenta la seva segona novel·la amb el Casino de Vic ple a vessar
Un obra ubicada en un lloc remot de les Guilleries, on un grup de dones prepara una festa
Un obra ubicada en un lloc remot de les Guilleries, on un grup de dones prepara una festa
Toni Carrasco (Foto: T.C).- Amb la sala modernista del Casino de Vic més plena que mai, dijous es va presentar la segona novel·la de la mallenca Irene Solà, “Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres”. Acompanyada del polifacètic periodista cultural, Marcel Pujols, i en una conversa distesa, es va poder gaudir dels paisatges i continguts d'una novel·la que ja promet ser un nou èxit de la premiada autora osonenca.
Un obra ubicada en un lloc remot de les Guilleries, on un grup de dones prepara una festa, i que torna a evocar atmosferes i imaginaris ben característics de l'autora, seguint els estels del seu primer treball literari “Canto jo i la muntanya balla”.
Pel Mas Clavell, escenari de la trama, hi passen caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, dimonis, bèsties i diables. Per l'editorial Anagrama és "un doll exultant d'històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació".
Un relat familiar farcit d'elements del folklore i la mitologia. La nova novel·la està protagonitzada sobretot per dones de diverses generacions d'una família. En paraules de l’escriptora, "són dones que en general no són protagonistes ni de moltes històries en minúscula ni de la història en majúscules". Solà explicava també que tenia interès a reflectir la subjectivitat "sovint diversa i contradictòria" de la memòria familiar. La dualitat entre el fet mitològic i el caràcter "corpori" és un altre tret distintiu de la narració.
La novel·la de Solà transcorre al llarg d'un dia al Mas Clavell, una casa amagada "entre muntanyes acinglerades i desavinents”. Una casa on, un sol dia, conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, preparen una festa.
El relat, o relats, es mouen entre l'esdevenir del dia en present i els segles de records de les mares, filles i netes que habiten el mas. I tot plegat, combinat amb la intervenció d'éssers fantasmals o mítics, i del mateix diable, amb un paper cabdal a la novel·la.
I és que si bé a “Canto jo i la muntanya balla” la narració ja incloïa elements de fantasia i del folklore català, aquesta novel·la va un pas més enllà amb "picades d'ullet" constants a la màgia, a la saviesa popular més ancestral i a la mitologia.
