La vida, una experiència de la qual ningú en surt viu.

Té gràcia, oi? És d’aquelles frases que et fan riure i empassar saliva alhora.

Sembla dita per aquell amic que sempre et diu la veritat... però amb una cervesa a la mà i cara de “no t’ho prenguis tan a la valenta”. I, francament, no li falta raó. Ens passem mitja vida intentant sobreviure a tot —les presses, les factures, les agendes, les notícies, les calorades, les reunions que podrien haver estat un correu—, però al final, espòiler: aquí ningú fa servir la sortida d’emergència... perquè no n'hi ha.

Ara bé, justament perquè la cosa s’acaba, val la pena viure-la com cal. Que això no va de fer-ho perfecte, ni de fer-ho com toca, sinó de fer-ho amb ganes. Amb una mica més de descontrol i una mica menys de drama. Viure més l’ara, el moment, el que tenim davant del nas: aquell cafè que s’allarga, aquella tarda que no surt com esperaves, aquella abraçada espontània, aquella cançó que sona a la ràdio i et fa ballar al menjador. Perquè, al cap i a la fi, això és la vida: un ball. I no un ball de gala amb coreografia i passos marcats, eh? Més aviat un ball improvisat, d’aquells que comencen perquè sí, amb una mica de ritme, moltes ganes i cap por a fer el ridícul. Ens obsessionem tant amb fer-ho tot bé, amb no equivocar-nos, amb esperar el moment “ideal” per ser feliços, que ens oblidem que potser el moment és ara. Amb la roba mal posada, amb la cuina per recollir, amb el mòbil sonant. Tant se val.

Quantes vegades ens amarguem per detalls que, amb una mica de perspectiva, no valen ni la meitat de la nostra energia? Un canvi de plans, un petit error, una tarda que no surt com havíem previst, no tenen vermut de la nostra marca al bar i ja tenim el dia enlaire. Ens aferrem tant al guió mental que ens havíem escrit que oblidem que la vida, per sort, no segueix cap guió tancat. I és aquí on rau la seva màgia: en la capacitat de deixar-nos sorprendre, d’improvisar amb gràcia, de ballar encara que ens canviïn la música a mig pas. No podem controlar l’escenari —el temps, els imprevistos, les reaccions dels altres—, però sí que tenim a les mans l’escena que protagonitzem. En som els intèrprets principals, i depèn de nosaltres decidir si ho fem amb mala cara o amb un somriure sorprès. Al capdavall, potser les millors escenes són justament aquelles que no havíem planificat, però que ens agafen disponibles, vius, oberts a jugar amb allò que ens passa.

Potser no cal buscar qui va dir la frase per primera vegada. Potser només cal repetir-la, cada cop que ens oblidem que estem de pas. No com una condemna, sinó com un recordatori amable: que tenim entre mans un regal tan fràgil com valuós. Que la vida no és una cursa per escapar-ne, sinó una dansa breu on, al final, tothom deixa la pista. L’important no és si en sortirem vius, perquè no ho farem. L’important és com haurem ballat.