Els cinc pallassos de Rhum&Cia van presentar Gran Reserva
Diumenge passat van fer petar de riure tot el públic torellonenc que omplia el Cirvianum
Toni Carrasco (Foto: Toni Carrasco).- Pallassos, si pallassos, artistes de primera com la copa d’un pi, són els que diumenge passat van fer petar de riure tot el públic torellonenc que omplia el Cirvianum.Un espectacle únic de la màxima qualitat en la seva especialitat i que s’estrenava en terres de la Vall del Ges. Cinc artistes de primera, els Rhum&Cia amb un muntatge, Gran Reserva, que ha començat la seva gira a Osona.
Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Mauro Paganini i Piero Steiner són els protagonistes d’aquesta tremenda història de circ clàssic on l’august o cara blanca intentat controlar la resta dels quatre personatges esbojarrats, sarcàstics i a vegades menys ximplets del que semblen en un escenari retro on no falta de res, fins i tot tenen un WC.
Sketchs meravellosos amb el xerrameca “engreido” argentí, el clown italià que parla estrany, el pallasso català en Martínez i el seu partenaire... tot un show que s’ha de veure. Un treball pels que no han vist o no recorden els pallassos de sempre però amb una visió actualitzada potent, sincera,respectuosa i sincera amb el fet de fer riure amb humor blanc, i no tan blanc. Amb humor simple i amb humor intel·ligent i que fa rumiar.
La idea del pallasso a casa, brutal. I el quadre flamenc de “flamencs” no podria ser millor
Una hora i mitja que passa volant, com volant apareix i desapareix la “cucaracha” tots cantant a cor la famosa cançó mexicana. ‘Mariachis’ que són l’essència del bon humor i del toc àcid de tot l’espectacle.
Humor, gamberrisme, màgia, música, tendresa, emoció, circ clàssic tradicional, àcid, sedosos, poètic en una veritable idea de colpejar la nostra consciència més intima tot fent-nos perdre la noció de qui som. Una barreja equilibrada d’emocions absurdes tot fent-nos sortir la nostra part més impulsiva, arraconant l’instint racional que mana en el nostre dia a dia.
Tendresa i violència escènica es combinen meravellosament tot donant un resultat de sarcasme màxim quan fins a tres vegades assassinen a un dels pallassos, el xerraire argentí tot dient “ja hem matat un pallasso, un menys, a vegades cal matar-los”.
