Gemma Humet presenta un concert íntim a Centelles per Sant Jordi
La cantautora centellenca actuarà aquest diumenge al Casal F. Macià en una vetllada especial amb entrevista prèvia de Toni Carrasco
El pròxim diumenge 26 d'abril a les sis de la tarda al Casal F. Macià, tot coincidint amb les activitats de Sant Jordi a Centelles, es podrà gaudir d'un concert molt especial i profund de la mà de la centellenca i terrassenca Gemma Humet. S'ha aprofitat l'avinentesa per fer-li una breu entrevista.
Quan vas conèixer l’obra de Violeta Parra?
La vaig conèixer de veritat a partir d’un encàrrec del Barnasants. Fins aleshores, només n’havia escoltat algunes cançons molt populars, com Gracias a la vida o Volver a los 17, però no sabia realment qui era.
A partir d’aquí, m’hi vaig endinsar amb la necessitat d’entendre-la: llegir-la, escoltar-la, veure documentals, acostar-me a la seva vida. I en aquest procés m’hi vaig quedar profundament enganxada. Perquè la Violeta és una figura plena de contrastos: radical i tendra, lluminosa i ferida, capaç de cantar la vida des d’un lloc molt a prop de l’abisme. I és justament aquesta contradicció, aquesta veritat sense filtres, el que m’ha atrapat i el que ha fet néixer l’espectacle.
Què et sembla el caràcter reivindicatiu de la cançó protesta en general i la de la Parra en particular?
Crec que sovint hem reduït la cançó protesta a consigna, a missatge directe, gairebé a eslògan. Però en el cas de la Violeta és una altra cosa. La seva veu neix d’un lloc molt profund, molt arrelat a la vida i a la gent. No canta “contra”, canta “des de”: des de la dignitat, des de la ferida, des de la necessitat de dir.
I això fa que la seva música tingui una força política molt gran sense perdre mai la complexitat. No simplifica, no moralitza. A vegades és aspra, però també profundament humana. I per mi és aquí on la cançó protesta té més sentit: quan no només denuncia, sinó que revela.
Creus que la música amansa les feres i pot canviar el món?
No sé si amansa les feres, però sí que pot desarmar-nos una mica. I això ja és molt. La música no canvia el món de manera directa, però pot transformar la manera com hi som, com mirem, com escoltem.
I a vegades és en aquest lloc, més íntim i menys visible, on comencen els canvis reals. Quan alguna cosa et travessa de veritat, ja no tornes exactament al mateix lloc. I potser és aquí on la música té la seva força.
Com veus el món actual ple de guerres i conflictes?
Amb molta preocupació i també amb una certa ràbia. Vivim en un món que ha normalitzat la violència a gran escala mentre parla constantment de drets i de progrés. Hi ha una contradicció molt forta entre el discurs i la realitat, i sovint sembla que només ens escandalitzem fins que ens hi acostumem.
També em preocupa la velocitat amb què consumim el dolor: ho veiem tot, però ho integrem poc. Les guerres es converteixen en imatges que passen, i això ens desconnecta.
Per mi, el repte és no acostumar-nos-hi. No perdre la capacitat d’indignació ni de mirada crítica. I aquí l’art pot tenir un paper important: no per donar respostes, sinó per sacsejar-nos i recordar-nos que tot això no és normal, encara que ho sembli.
Quin repertori ens oferiràs la setmana que ve a Centelles?
És un recorregut per la vida i l’obra de la Violeta, pensat gairebé com un viatge emocional. El repertori combina algunes de les seves cançons més conegudes amb d’altres de més aspres i menys transitades, buscant mostrar totes les cares del personatge.
L’espectacle està estructurat en tres grans blocs —identitat, compromís i amor(t), que en el seu cas sempre va travessat també per la mort— i les cançons conviuen amb textos i fragments que ajuden a entendre qui era.
A més, hi ha una part important del repertori que he adaptat per primera vegada al català, convivint amb les versions originals en castellà. I tot plegat s’articula com una peça a mig camí entre el concert i el teatre, més que no pas un recital convencional.
No és només què canto, sinó des d’on ho canto: intentant acostar-me a la Violeta des de la seva complexitat, sense domesticar-la.
Per què un concert avui sobre algú tan emblemàtic com Violeta Parra?
Precisament per tot el que he anat explicant. Perquè la Violeta no és una figura del passat, és una veu que encara ens interpel·la amb una força molt viva. La seva manera de mirar el món —sense simplificar-lo, amb tota la seva duresa i també amb tota la seva bellesa— connecta molt directament amb el present.
Parla de desigualtat, de dignitat, de ferida, d’amor… i ho fa des d’un lloc profund i contradictori. I crec que avui necessitem justament això: veus que no ens tranquil·litzin, sinó que ens facin mirar de cara el que som i el món que estem construint.
Quina resposta creus que tindrà el públic que et vindrà a veure?
No és només un concert, és una experiència que es viu des d’un lloc molt emocional. És un espectacle que no busca ser còmode, sinó honest, i això es percep.
És una peça d’una horeta, molt concentrada, però també molt intensa. El públic surt tocat, en el bon sentit. Sovint amb més preguntes que respostes, però amb la sensació d’haver estat en un lloc viu, on la música i el teatre es troben per fer-nos mirar una mica més endins.
Si vols afegir quelcom més, endavant…
Sí, potser dir que no cal conèixer prèviament l’obra de Violeta Parra per entrar a l’espectacle. Està pensat també com una porta d’entrada al seu univers.
Al llarg d’aquesta hora, el que intento és que el públic pugui acostar-se no només a les seves cançons, sinó també a la seva vida, a les seves llums i ombres. I sovint surten amb la sensació d’haver-la conegut una mica més de prop, d’haver-hi entrat.
I amb ganes, potser, de continuar escoltant-la.
