Iryna Knyzh: 'Aquí em sento còmoda i a gust. Tothom em vol ajudar i ho agraeixo molt.'

La Iryna és una de les primeres refugiades d’Ucraïna que arriba a Osona i ha estat acollida a la llar de la Iolanda Serra i en Marc Sardà

La Iryna és una de les primeres refugiades d’Ucraïna que ha arribat a la comarca. Ha vingut sola, embarassada de set mesos, i està vivint a casa del Marc Sardà i la Iolanda Serra

---

Sara Oliver.- La Iryna Knyzh és una de les primeres refugiades d’Ucraïna que ha arribat a Osona, i ho ha fet a Tona. Té 27 anys i està embarassada de set mesos. D’una nena.

Però no ha arribat al municipi per accident. Ja havia estat a la comarca el 2015, al Festival Internacional de Música de Cantonigròs. Allà, la seva parella, l’Oleg, va fer amistat amb el tonenc Josep Oliva, qui al llarg d’aquests anys no ha perdut el contacte amb els ucraïnesos. Amb l’esclat de la guerra, en Josep es va posar en contacte amb l’associació Osona Amb Els Nens, per si podien trobar una casa d’acollida per la Iryna. La Iolanda Serra i en Marc Sardà ja s’havien ofert.

Va arribar així el passat dissabte. Sola i després d’un llarg trajecte. Tot amb l’objectiu de poder assegurar-li un lloc segur a la seva filla, i amb l’esperança que aquest malson acabi aviat.

 

Iryna, segurament no ha estat fàcil arribar fins aquí. Com ha estat el trajecte des d’Ucraïna?

Jo soc de Bílhorod-Dnistrovski, a la província d’Odessa. Vaig anar amb autobús fins a la frontera amb Moldàvia i vaig creuar-la per la ciutat de Palanca. La vaig haver de creuar caminant. Vaig travessar la frontera a peu fins que uns voluntaris moldaus em van ajudar a arribar a la capital, Chi?in?u.

Des de Chi?in?u vaig agafar un autobús cap a la ciutat de Ia?i, a Romania, ja que a Moldàvia no hi havia cap aeroport que funcionés. Una vegada vaig ser  a l’aeroport de Ia?i, vaig venir amb avió fins a Barcelona. Recordo que a Ia?i hi havia molta gent i molts avions cap a diferents països.

 

Un cop vas arribar a Barcelona, ja sabies que tenies un lloc per quedar-te a Tona?

Sí. Quan vaig arribar, el meu amic, en Josep Oliva, em va ajudar a quedar-me a Barcelona en un hotel ja que estava molt cansada. Després ell també em va ajudar a arribar fins a Tona. 

 

Quin és el teu últim record d’Ucraïna? Com estava la situació allà quan vas marxar?

Quan vaig marxar de Bílhorod-Dnistrovski la ciutat estava força tranquil·la, tot i que el dia anterior va començar a sonar l’alarma antiaèria.

En canvi, a Odessa, la capital de província, les forces russes van estar bombardejant des de l’inici de la guerra. Cada nit, cada dia, bombardejaven Odessa.

 

T’havies imaginat mai que podia arribar a passar alguna cosa així?

Mai. De fet, els dies anteriors vaig comprar-me roba per internet i altres coses sense importància. Em vaig anar a fer la manicura... Coses normals. Era absolutament inimaginable per a qualsevol persona ucraïnesa. Encara ara és inimaginable.

 

Segurament fa tres anys era inimaginable. Però fins i tot el mateix dia de l’atac també era inesperat?

Fins i tot el mateix dia. Bé, jo no acostumava a mirar la televisió. Sentíem que algú del nostre govern havia marxat de Kíiv, passaven algunes coses estranyes, però ningú hi donava massa importància fins al moment del bombardeig.

 

L’Oleg, el teu marit, encara està a Ucraïna. Està lluitant amb les forces del país?

Actualment, l’Oleg no està a l’exèrcit, però en qualsevol moment li  poden dir que hi vagi. De moment, les defenses locals tenen prou voluntaris, prou homes. De moment.

Així que ell treballa en una floristeria. Planta i fa créixer tulipes i després les ven al mercat de la ciutat, a Bílhorod-Dnistrovski.

 

Els homes de 18 a 60 anys tenen prohibit sortir del país, però entenc que no tothom voldria quedar-se. Què volia fer l’Oleg?

Ell volia venir amb mi i voldria estar aquí, amb mi.

 

Tens comunicació amb ell? Què explica?

Oh, ell no m’explica gaire cosa. No em vol preocupar. Diu que hi ha moltes barricades a la ciutat. Totes les botigues, excepte les de menjar, estan tancades, i als supermercats tampoc hi ha massa productes. La gent no surt gaire al carrer, tothom s’està a casa.

També hi ha problemes per treure diners del caixer automàtic.

 

No es poden treure diners?

Sí, però es buiden molt ràpidament. Omplen els caixers de tant en tant però al cap de poques hores ja tornen a estar buits. 

 

A la regió d’Odessa hi ha gaire gent d’origen rus?

Potser sí, però tothom que viu a Ucraïna, independentment del seu origen o de l’idioma que parli, està del bàndol ucraïnès. Els ciutadans locals no volen formar part dels russos. 

 

Fins i tot a Lugansk i Donetsk?

No ho sé. Però el cert és que la majoria dels ciutadans no volen ser ocupats per Rússia.

 

I la resta de la teva família com està? On són els teus pares?

Els meus pares viuen a Kramatrosk. La ciutat està ocupada pels russos així que no poden marxar, estan rodejats. Ni tan sols la meva mare, sent dona, pot marxar. Ara, però, la ciutat  és segura, no hi ha bombardejos ni trets. Almenys els meus  pares em diuen això, que és un lloc segur, però tampoc em volen preocupar. 

El meu pare treballa com a tècnic a la central nuclear de Zaporíjia, la que es va incendiar fa uns dies.

 

Què és el més difícil d’estar aquí?

No ho sé, la veritat. El meu objectiu era anar a un lloc segur, això és l’únic que volia. Ara em sento segura, en calma, i sense problemes. 

 

T’has sentit ben acollida aquí?

Sí, tothom és molt agradable. Em sento com si estigués en un altre planeta. Allà a Ucraïna estava tota l’estona preocupada, buscant notícies, sobretot els primers dies. Estàvem en xoc. Aquí em sento còmoda i a gust. Tothom em vol ajudar i ho agraeixo molt. 

 

Malgrat tot, continues teletreballant des d’aquí, oi?

Sí, soc programadora i la meva empresa encara funciona. Els meus companys de feina estan a Odessa, treballant des d’allà. Ara estan pensant en marxar cap a l’oest d’Ucraïna perquè a Odessa la situació és molt complicada. 

 

La majoria de nosaltres no entenem per què ha començat aquesta guerra, però algun dia ho haurem d’explicar a les noves generacions. Sabem que estàs embarassada de set mesos; quan t’ho pregunti la teva filla, què li diràs?

Per què ha començat la guerra? No ho sé. Li hauré de dir que li pregunti al govern rus, que per què ha iniciat aquesta guerra. No entenc què els passa pel cap.

 

Ja has pensat un nom per la nena?

Segurament li posaré Maria.

 

Iryna, jo ja no tinc més preguntes. Hi ha alguna cosa que t’agradaria afegir per acabar l’entrevista?

Sé que a Rússia no ho anomenen “guerra”, sinó que li diuen “operació especial” o alguna cosa així. Però realment hi ha una guerra, només cal mirar fotografies de Kíiv, de Járkiv, de les coses que passen allà... És horrible. I podria passar a Odessa també. Espero que no, però podria. Només desitjo que no tinguin prou equipament militar per fer aquestes coses a Odessa. Espero que tot s’acabi aviat.