La Pista, una segona oportunitat amb la construcció de l’Escola de Música
Entrevistem a l’arquitecta Carme Pinós, qui va dissenyar l’emblemàtic edifici dels Hostalets de Balenyà juntament amb el ja traspassat Enric Miralles
Entrevistem a l’arquitecta Carme Pinós, qui va dissenyar l’emblemàtic edifici dels Hostalets de Balenyà juntament amb el ja traspassat Enric Miralles
Toni Carrasco (Foto: T.C).- Carme Pinós va fer una vsiista d’obres el passat dilluns dia 13 a l’edifici de La Pista de Balenyà, que ella mateixa va projectar conjuntament amb Enric Miralles. Un edifici singular, premiat mundialment, però que mai fins ara havia trobat el seu encaix al poble. Coincidint amb la seva ampliació i amb la construcció de l’escola de música, hem parlat amb Carme Pinós, a qui recentment han concedit el Premi Nacional d’Arquitectura, el màxim reconeixement estatal.
Com recorda la història de La Pista?
La Pista fou abans ruïna que edifici. Aquest edifici va tenir molts problemes en l’execució quan es va construir. Es parava, estava dos anys només amb l’estructura i hi havia moltes complicacions. Sense protegir, es deteriorava. Després es va canviar d’ús, de centre social i cívic per al poble a oficines de l’Ajuntament. Personalment crec que va ser un error. En els seus inicis va ser un projecte molt bonic i molt estimat internacionalment, però mai va acabar sent el que li tocava ser.
I ara, com veu l’ampliació i la construcció de l’escola de música just al costat?
Això és una segona oportunitat per ser el que li toca ser. I ara és molt més que en els seus orígens amb aquesta ampliació, que jo porto a terme. Per exemple, li donem una nova entrada pel carrer Major, que no hi era. Crec que ara tindrà molt més sentit.
El bar comunicarà amb part de baix amb una nova escala. Li faig un pronòstic molt saludable en aquesta segona vida.
Agraeixo a l’actual equip de l’Ajuntament que em vingués a buscar, tot i no tenir cap obligació de fer-ho. No hi ha, actualment, ningú que pugui saber més d’aquest edifici que jo mateixa. I cal posar-lo més en valor.
Creu que s’utilitzarà més i millor pels hostaletencs?
Utilitzant un edifici li dones sentit i creix. Ara tindrà aquest nou bar, terrassa, escola de música... I així agafarà sentit i serà entès pels Hostalets. Això li donarà vida. I to plegat, seguint l’esperit inicial. Cal recordar que el vam fer amb 35 anys, al principi de la nostra carrera i de la nostra joventut. Des de l’Ajuntament sempre han tingut total confiança en mi, estic molt contenta.
I pel que fa al cost de les obres?
Tenim algun problema de finançament, però tinc ganes d’anar a Madrid a recollir el Premi Nacional d’Arquitectura per tal de buscar alguna ajuda i subvenció.
Parlant del Premi Nacional d’Arquitectura, com se sent amb aquest reconeixament?
De moment estic rebent moltes felicitacions, sobretot de països de llatinoamèrica com Mèxic, Xile o Argentina, i també d’Itàlia, sovint de gent amb alguna vinculació amb l’Estat. Cal recordar que tinc també obra a altres països, fins i tot a Austràlia.
També sóc membre d’honor de la Societat d’Arquitectes dels Estats Units, tinc la Creu Sant Jordi, el Premi d’Arquitectura de Catalunya, guardons a Berkeley... Aquest és un premi amb molta difusió i això em reconforta.
Quines similituds i diferències trobeu entre La Pista i el Parlament Escocès?
Allà és evident que hi havia diners, però crec que l’edifici de La Pista és més rotund, amb una estructura molt potent. Per mi el parlament és més retòric.
