L’Atlàntida reviu L’Oda a Verdaguer
Amb un Salvador Brotons en plena forma i més reivindicatiu que mai
Amb un Salvador Brotons en plena forma i més reivindicatiu que mai
Toni Carrasco (Foto: T.C).- Enguany ha fet 20 anys de la seva estrena a l'antic Cinema i Teatre Atlàntida del carrer Sant Fidel de Vic, però la seva vigència és de plena actualitat. L'Oda a Verdaguer de Salvador Brotons va ser un escalf de realitat, de patriotisme, de sensibilitat, de cultura i de pàtria per tots els sentits.
Més de 200 cantaires i músics a dalt de l'escenari que, amb precisió matemàtica, van seguir les ordres del director en un ambient emotiu i molt enèrgic: la llengua no es toca.
Diumenge, amb el teatre Atlàntida ple de gom a gom, Salvador Brotons va voler recordar aquesta efemèride i també la coincidència amb els dotze anys de vida del nou teatre de la ciutat. I l'experiència vital del compositor i autor de l'Oda a Verdaguer va torna a vibrar dalt d'un escenari, com feia temps que no ho feia amb tanta força i sinceritat. A l'escenari es va poder veure l'orquestra de cambra de Vic en plena efervescència i amb la seva presència pública al complet, arpa inclosa.
A la primera part, només amb orquestra, es va interpretar de forma magistral una Simfonia núm. 7 en La Major.
A la segona part es van incorporar els cantaires de la Coral Canigó i Cabirol Jove, dirigides per Xavier Solà; Coral Càrmina, amb Daniel Mestre al capdavant, i el Cor del Conservatori de Vic a càrrec de Sebastià Bardolet. Aquí ja es va incorporar de forma molt acurada el baríton Josep-Ramon Olivé.
En aquesta segona part, la música i el cant es van aparellar magníficament en un crit d'alerta per la llibertat de la llengua i del país amb lletres de Verdaguer com Les tres volades, Cançó de les flors, L'amor, Bella de nit - bella de dia, La pedregada, Era mon cos una llaga, Cançó de la rosa, i Caminant; per culminar, finalment, amb Lo pi de les tres branques, amb baríton, cor mixt i cor infantil, en un èxtasi coral i musical únic i que va merèixer un aplaudit bis.
