Quan l’art entra al CAP i escolta allò que sovint no s’explica
La mostra Dolors, remeis i cures deixa a Vic una experiència singular: convertir el dolor crònic, les cures i la diversitat cultural en conversa pública, reconeixement i acció comunitària.
La mostra Dolors, remeis i cures, impulsada per l’artista Xènia Canal Calvo i presentada a ACVIC fins al 28 de febrer, ha anat molt més enllà d’una exposició convencional. El projecte, desenvolupat al CAP el Remei de Vic dins del programa Eixart. Art i Salut de la Generalitat, ha obert un espai de diàleg sobre el dolor crònic, les cures i la diversitat cultural que continua interpel·lant la ciutat més enllà del calendari expositiu.
Art i salut comunitària: més enllà del símptoma
La singularitat del projecte rau en el seu origen: no es tracta d’una proposta artística que “parla de salut” des de fora, sinó d’un procés desenvolupat dins d’un espai sanitari real, en contacte directe amb usuàries i professionals.
El dolor crònic, sovint invisible, queda atrapat entre dues limitacions:
- La dificultat de qui el pateix per comunicar-lo.
- La pressió assistencial que redueix el malestar a la seva dimensió clínica.
Dolors, remeis i cures ha recordat que el dolor no és només un símptoma mèdic. També és:
- Llenguatge
- Memòria
- Cultura
- Gènere
- Condició social
- Context vital
Aquesta mirada connecta amb el plantejament del programa Eixart, que situa les arts com a eina de salut comunitària i prescripció social. Escoltar el dolor, en aquest marc, implica temps, relació i eines compartides per donar-li forma col·lectiva.
La cuina com a espai de reconeixement i interculturalitat
Un dels eixos més rellevants del projecte ha estat la cuina com a espai de trobada. Lluny de ser un recurs anecdòtic, ha esdevingut una declaració de principis.
A través de receptes, relats i pràctiques de cura —especialment de dones migrants i dones amb dolor crònic— s’han posat en valor sabers quotidians sovint exclosos dels circuits institucionals. Allò que tradicionalment es considera domèstic ha estat reconegut com a coneixement socialment valuós.
Aquest enfocament ha permès:
- Parlar del dolor amb un llenguatge no exclusivament biomèdic.
- Visibilitzar desigualtats en la manera com les diferents comunitats expliquen el malestar.
- Fomentar la cocreació en lloc del paternalisme institucional.
En una ciutat diversa com Vic, la pregunta sobre qui té dret a veure reconeguda la seva manera d’explicar el dolor pren una dimensió central.
Un model amb recorregut per a Osona
Des d’una perspectiva comarcal, la iniciativa reforça una idea clau: la salut comunitària no és exclusiva dels CAP ni dels hospitals, com la cultura no s’ha de limitar als centres d’art.
Quan ambdues es troben, emergeix un tercer espai:
- La comunitat no només rep serveis.
- La comunitat produeix sentit.
- La comunitat genera vincles i reconeixement.
El projecte ha tingut continuïtat més enllà de l’exposició física, amb la publicació d’un llibre i un receptari que sedimenten el procés i amplien el seu impacte. Aquesta voluntat de retorn consolida el treball i evita que quedi reduït a una experiència puntual.
Tanmateix, la iniciativa també planteja reptes. L’art no pot substituir recursos estructurals en l’atenció al dolor crònic o la salut mental. Però sí que pot obrir espais d’escolta, desplaçar marcs i humanitzar institucions sotmeses a una forta pressió assistencial.
En aquest sentit, Dolors, remeis i cures deixa a Vic un precedent significatiu:
- Un centre d’art connectat amb el territori.
- Un CAP obert a nous llenguatges.
- Un projecte que treballa amb les persones, no només sobre elles.
Preguntes freqüents
Què ha estat Dolors, remeis i cures?
Un projecte artístic i comunitari desenvolupat al CAP el Remei de Vic que ha abordat el dolor crònic des d’una perspectiva intercultural i participativa.
Qui l’ha impulsat?
L’artista Xènia Canal Calvo, en col·laboració amb ACVIC i dins del programa Eixart. Art i Salut de la Generalitat.
Quin és el seu llegat principal?
Haver obert un espai públic de reconeixement dels sabers quotidians i de les diverses maneres d’explicar i viure el dolor.
Pot replicar-se en altres municipis?
La cobertura i el plantejament del projecte apunten que pot esdevenir un model aplicable en altres territoris, en la intersecció entre cultura, atenció primària i comunitat.
