Una tarda amb cinquanta ‘Gyps fulvus’
Convidats pel Grup d’Anellament Calldetenes Osona vàrem tenir la sort de compartir una experiència fantàstica: tota una tarda d’anellament de voltors
Convidats pel Grup d’Anellament Calldetenes Osona vàrem tenir la sort de compartir una experiència fantàstica: tota una tarda d’anellament de voltors (Gyps Fulvus) a l’abocador d’Orís
Xevi Sardà.- Quan arribem al recinte, res fa pensar que estem a sobre tones i tones de deixalles excepte els ‘bolets’ blancs que esquitxen els turons que delimita el tancat. Són els respiradors que es van instal·lar a la zona (avui ja clausurada) per alliberar la fermentació de les escombraries que reposen sota capes de terra. Els ‘bolets’ comparteixen l’espai amb quatre rucs de raça autòctona que pasten tranquil·lament, i una petita instal·lació que utilitza el GACO per fer els anellaments que inclou la gàbia.
No deixa de ser una mica moralitzant aquesta coincidència. Sobre les deixalles que els humans hem anat acumulant en aquest abocador, un grup de voluntaris i voluntàries ara hi fa una tasca que contribueix a la preservació d’aquesta espècie amenaçada. Una espècie carronyaire que precisament s’alimenta de les deixalles animals de la natura.
Cinquanta magnífics voltors tancats a una gàbia i les restes de carnassa que han estat els esquers perquè hi entrin i hi quedin atrapats. Aquesta imatge, juntament amb l’olor, no se m’esborraran mai.
Un dia abans de l’anellament es posa la carnassa dins de la gàbia. En aquest cas un xai i un senglar mort per atropellament. El sistema, m’expliquen, és tan senzill com enginyós. Amb un eficient mecanisme els mateixos voltors tanquen la porta quan n’hi ha uns quants a dins.
La tarda continua i el disparador de la meva càmera no para, mentre els col·laboradors del GACO comencen a treure de la gàbia un per un els carronyaires. Els agafen amb un salabret ‘mida voltor’, amb molta destresa per no fer-los-hi mal i alhora evitar la picada del bec poderós o una esgarrapada amb les no menys potents urpes. A pocs metres tot està preparat. Una taula llarga on es comprovarà si els exemplars estan anellats, s’anellaran si cal, es mesuraran i se’ls hi farà una foto. Tot queda degudament apuntat a una taula de registres. Als dos últims, a més, se’ls hi col·locarà un GPS que permetrà seguir-los-hi els moviments durant dos anys.
És increïble veure com els amics del GACO coneixen l’edat dels voltors per les plomes, el pelatge del coll o el color d’ulls i bec. Entre els cinquanta voltors (a vegades n’hi arriben a entrar fins a 100) n’hi ha un que ve de Múrcia i un altre d’algun indret de França. I com a curiositat, un dels exemplars anellats feia 2,60 metres de punta a punta de les ales.
La contribució del GACO és sense dubte molt valuosa per al seguiment dels hàbits i coneixement d’aquests majestuosos i encara massa desconeguts carronyaires.
I arriba el moment. Em conviden a entrar a la gàbia a fer fotos. No puc declinar la invitació tot i que us confesso que em fa una certa aprensió. Però un cop a dins, gaudeixo com un boig de l’experiència i pensant en el pilot de fotos que m’enduré.
Però la cosa no acaba aquí, perquè quan els altres convidats novells s’atreveixen a provar l’experiència, jo no puc ser menys i decideixo agafar-ne un. No us negaré que fa una certa impressió i us podria explicar que sobta el pes que fan, les dimensions, la força que tenen, l’olor, el tacte... Però la sensació de tenir agafat un voltor, és d’aquelles que no les entens fins que les vius.
Al final, quan estem a punt de marxar, i el sol ja comença a amagar-se, un magnífic aufrany ens acomiada amb el seu vol majestuós sobre Orís.
Gràcies, amics del GACO, per l’experiència d’una tarda inoblidable.
