Abel Reyes broda el monòleg 'Els dolents de Shakespeare'
L’actor osonenc brilla amb un monòleg còmic, crític i profund sobre el teatre i la naturalesa humana
Amb el seu estil tan peculiar i personal l'actor osonenc, Abel Reyes, ens va tornar a sorprendre gratament, aquest dissabte a la sala 2 del teatre Atlàntida amb el monòleg Els dolents de Shakespeare de Steven Berkok.
Un monòleg còmic sobre el teatre amb una visió àgil, frenètica, desacomplexada, enginyosa i molt divertida
Un text d'aquells davant el qual no pots fer altra cosa que treure's el barret si entremig el riure t'ho permet.
Una mirada irreverent al llegat teatral
D'entrada, pot semblar que el personatge sarcàstic, carismàtic i irreverent sense nom que ens presenta Berkoff en aquest monòleg i que no triga ni deu minuts a ficar-se el públic a la butxaca ens està parlant d’ídols, i de mitomanies. I de fet, en part, l’obra ens parla d'això.
L'ombra allargada del geni de Shakespeare, de la grandesa dels millors actors que l’han interpretat al llarg de la història, serveix a Berkoff per reflexionar sobre com rebem en herència les grans figures i tradicions. Com les idolatrem, les idealitzem o, per contra, les acabem rebutjant justament pel que representen. L'obra comença parlant de teatre, però de seguida entreveiem la dura crítica social i política que s’amaga al darrere. Berkoff no és un autor de mitges tintes, precisament.
Maldat, amor i necessitat humana
Però l’obra de Berkoff no només ens parla d’ídols, sinó de quelcom encara més primitiu i essencial per als humans: la necessitat (inevitablement) d’estimar i ser estimats.
Berkoff defineix un dolent com algú incapaç d'estimar, senzillament perquè no n’hi han ensenyat. Ningú ha estimat el dolent i, per tant, el dolent no sap com estimar. La tragèdia és que tothom necessita i desitja ser estimat, ho vulgui o no. Els grans dolents de Shakespeare, més enllà de les seves maldats i manipulacions, són individus que busquen amor, però que no el troben. Però el que els mou és precisament aquest anhel d’amor! I quan no el troben, recorren a succedanis perfectes: reconeixement, admiració, idolatria… Avui dia potser això ho buscarem en la política, o en les xarxes socials.
