Els ultracossos tornen a Vic amb una inquietud que encara ens mira

L’Ateneu de Vic i Cineclub Vic projecten dimarts 12 de maig a la Sala ETC el clàssic de Don Siegel, una faula de ciència-ficció que va néixer en plena paranoia dels anys cinquanta

Dimarts 12 de maig, a les 19 h, la Sala ETC de Vic acollirà una sessió col·laborativa entre l’Ateneu de Vic i Cineclub Vic amb la projecció de La invasió dels ultracossos, dirigida per Don Siegel l’any 1956. L’entrada tindrà un preu de 5 euros i serà gratuïta per als socis del Cineclub Vic.

La pel·lícula parteix d’un plantejament tan senzill com pertorbador. En un petit poble de Califòrnia, aparentment tranquil i sense cap signe visible d’amenaça, el metge Miles Bennell torna d’un viatge i comença a trobar-se amb pacients que asseguren que els seus familiars ja no són realment ells. Tenen el mateix aspecte, la mateixa veu, els mateixos gestos, però alguna cosa s’ha buidat. La identitat continua intacta per fora, però per dins sembla haver desaparegut.

Aquest és el gran encert del film de Siegel: situar el terror no en l’aparició d’un monstre, sinó en la sospita que allò més proper —la parella, els fills, els veïns, els amics— pot haver estat substituït sense que gairebé res ho delati. Els ultracossos no fan por perquè siguin deformes, sinó perquè són còpies perfectes. La seva amenaça és la normalitat mateixa, una normalitat freda, disciplinada, sense conflicte ni emoció.

Estrenada en el context dels Estats Units dels anys cinquanta, la pel·lícula ha estat llegida sovint com una metàfora de la paranoia de la Guerra Freda, de la por a la infiltració comunista i del clima de sospita associat al maccarthisme. Però també admet la lectura contrària: la d’una crítica al conformisme d’una societat que exigeix adaptació, obediència i uniformitat. En tots dos casos, el centre és el mateix: la por que la individualitat sigui absorbida per una força col·lectiva que anul·la la diferència.

Vista avui, La invasió dels ultracossos continua sent poderosa perquè parla d’una angoixa que no ha desaparegut. Potser ja no mirem la pel·lícula només des de les pors polítiques del segle XX, sinó també des d’un present en què les formes d’imitació de l’humà s’han tornat més subtils. La intel·ligència artificial, els robots conversacionals i les tecnologies capaces de simular llenguatge, criteri, empatia o emoció obren una nova capa de lectura: què passa quan una entitat no humana pot semblar intel·ligent, sensible o fins i tot conscient?

La comparació no s’ha de fer d’una manera simplista. La IA no és una invasió vegetal ni substitueix literalment els cossos. Però el film permet pensar en una inquietud molt actual: la diferència entre aparença i interioritat. Els ultracossos de Siegel conserven la façana humana, però han perdut alguna cosa essencial. En el nostre present, la pregunta podria invertir-se: no ens trobem encara davant còpies físiques perfectes, però sí davant formes de llenguatge i resposta que poden semblar humanes sense provenir d’una experiència viscuda, d’un cos, d’una memòria pròpia o d’una emoció real.

Per això la pel·lícula manté una rara vigència. No només ens parla de la por que “els altres” ens envaeixin, sinó de la possibilitat que la humanitat es redueixi a una aparença funcional: parlar bé, respondre bé, actuar correctament, però sense dubte, sense fragilitat, sense contradicció. El malson dels ultracossos és, en el fons, el d’un món on tot continua semblant humà, però on alguna cosa íntima i irrepetible ha deixat d’existir.

La sessió de dimarts a la Sala ETC permetrà recuperar un clàssic breu, tens i essencial de la ciència-ficció. Una pel·lícula que va néixer com a cinema de gènere modest i que, set dècades després, encara conserva la capacitat d’interpel·lar-nos. Perquè la seva pregunta continua oberta: què ens fa humans, realment, quan la imatge, la veu i el comportament poden ser copiats?