Godard arriba al Casino de Vic amb l’esperit lliure de la Nouvelle Vague
El cicle El Projeccionista programa ‘Al final de l’escapada’, una de les pel·lícules que van canviar la manera de filmar i de mirar el cinema
El Casino de Vic proposa, diumenge 31 de maig a les 6 de la tarda, a la Sala Modernista, una nova sessió d’El Projeccionista dins el cicle Reminiscències. La pel·lícula escollida és Al final de l’escapada (À bout de souffle, 1959), de Jean-Luc Godard, un dels títols essencials de la Nouvelle Vague francesa i una obra que continua funcionant com a porta d’entrada a aquell cinema jove, insolent i ple de llibertat formal.
La història segueix Michel Poiccard, un jove impulsiu que roba un cotxe per tornar de Marsella a París i que, després d’un crim, és buscat per la policia. A la capital retroba Patricia, una estudiant nord-americana amb qui manté una relació tant intensa com ambigua. Però més enllà de l’argument policial, el que va convertir el film en una obra decisiva va ser la seva manera de trencar amb les formes establertes: rodatges al carrer, diàlegs aparentment dispersos, salts de muntatge, gestos improvisats i una actitud que semblava dir que el cinema podia reinventar-se de nou.
La tria arriba, a més, en un moment especialment oportú. Richard Linklater ha dedicat la seva pel·lícula Nouvelle Vague al rodatge d’À bout de souffle, amb Guillaume Marbeck com a Godard, Zoey Deutch com a Jean Seberg i Aubry Dullin com a Jean-Paul Belmondo. El film es va estrenar al Festival de Canes de 2025 i recrea precisament aquell instant fundacional de la modernitat cinematogràfica.
Vista avui, Al final de l’escapada pot semblar menys sorprenent del que devia ser el 1959, perquè moltes de les seves ruptures han estat assimilades pel llenguatge audiovisual contemporani. Però aquesta és, justament, una part de la seva importància: moltes coses que ara semblen naturals —la càmera nerviosa, la ciutat com a escenari viu, la llibertat narrativa, la barreja de frivolitat i tragèdia— van tenir en films com aquest un impuls decisiu. La seva aura no prové només del mite, sinó de la capacitat de conservar una energia que encara respira desordre, atreviment i joventut.
Al final de l’escapada també pot llegir-se com una pel·lícula sobre la construcció de la identitat. Michel Poiccard no sembla voler ser lliure tant com voler semblar-ho: es mou, parla i fuma com si interpretés una versió inventada de si mateix, feta de cinema negre, masculinitat impostada i fascinació americana. Patricia, per la seva banda, no és només el símbol del desig en la història amorosa de Michel, sinó una presència igualment incerta, que observa, dubta i prova de saber qui és a través del seu propi desig, de la distància i finalment de la decisió. El resultat és una obra que parla de fugida, sí, però també d’una pregunta més inquietant: què queda d’una persona quan viu pendent d’una resposta exterior que li confirmi qui és, què val i quin paper ocupa dins la societat?
La sessió del Casino permetrà recuperar aquesta peça clau en pantalla gran i en el marc d’un cicle que convida a revisar obres que han deixat rastre. L’entrada general té un preu de 5 euros, i de 2 euros per a socis i amics del Casino.
