Josep Pratdesaba manté viu l’ofici d’escloper a Taradell: 'Miro que no quedi en l’oblit'
Un artesà que recorre fires de tot Catalunya i continua creant esclops per esbarts i amants de la tradició
Taradell (Osona) — A mitjans del segle XX, les botes d’aigua van substituir de manera massiva els esclops, fent desaparèixer un calçat tradicional i abocant molts artesans a abandonar l’ofici. Avui, però, a Taradell encara hi ha qui manté viva aquesta tradició: Josep Pratdesaba, l’últim escloper en actiu del municipi.
En una entrevista a l’ACN, Pratdesaba explica que el seu objectiu és preservar un patrimoni cultural que considera imprescindible: “No vull que l’ofici d’escloper quedi en l’oblit”. Tot i que els esclops ja no són un negoci rendible, encara hi ha qui li compra algun parell a les fires on participa arreu de Catalunya, i també produeix calçat per a esbarts dansaires. Mentre que fa 100 anys un parell d’esclops valia 2 pessetes, avui el preu se situa al voltant dels 65 euros.
Un procés artesanal que requereix eines úniques
Pratdesaba va començar a dedicar-se a aquest ofici després de prejubilar-se, però la passió li ve de petit, quan vivia a pagès. També es va inspirar en l’escloper Jordi Coll, que va morir el 2009 i que ell considera “un gran mestre”.
Trobar les eines per exercir l’ofici, però, no va ser fàcil: “A internet pots comprar de tot, però d’eines d’esclops no n’hi ha”, explica. Per això va recórrer mercats antics i, en molts casos, es va haver de fabricar ell mateix els estris tradicionals.
Al seu petit taller de Taradell conserva i utilitza amb orgull eines com les destrals d’escalabornar, l’aixol, les tribes d’ala de mosca, les culleres i els botavants. Un conjunt de peces que formen part d’un patrimoni material i lingüístic únic, i que li serveixen per transformar un tronc de fusta en una sabata funcional.
“La fusta és una matèria viva i molt agradable de treballar”, diu mentre mostra com manipula el material amb precisió. Cada moviment és calculat i cada esclop necessita temps i dedicació.
El valor del temps i de la tradició
Una de les coses que més li agrada de l’ofici és el ritme pausat que requereix: “Avui dia tot és ràpid i de plàstic. Els esclops, en canvi, necessiten temps”. Cada peça li recorda tots els artesans que van mantenir viu l’ofici durant dècades i que, com ell, estimaven la natura i els materials del territori.
Per protegir els esclops, Pratdesaba segueix la tècnica tradicional de “fumar-los”, com es feia amb les bigues de les cases de pagès. Tot i això, admet que la pràctica és cada vegada més difícil a causa de les restriccions per risc d’incendi.
Un calçat amb molta història
A principis del segle XX, els esclops eren habituals entre pagesos, artesans, pellaires i fins i tot pescadors. Protegien de la humitat i evitaven ferides als peus. Sovint s’hi col·locava palla a l’interior com a coixí, un costum estès arreu del país.
Els esclops van desaparèixer del mercat entre el 1949 i el 1951 amb l’arribada massiva de les botes de cautxú o plàstic, conegudes com a katiuskes. Molts esclopers es van veure obligats a reinventar-se i treballar en altres sectors.
Els esclops a Europa
L’ofici també té una llarga tradició a Europa. Durant la Primera Guerra Mundial, per exemple, els soldats francesos avançaven amb esclops per evitar els atacs d’àcid del bàndol alemany. “Els esclopers francesos no donaven a l’abast”, explica Pratdesaba. Fins i tot els esclopers de l’Alt Empordà n’arribaven a fabricar per ajudar-los.
Malgrat que Holanda és el país que s’associa popularment amb els esclops, Pratdesaba recorda que Catalunya en va portar tants o més. La diferència, diu, és que el govern holandès va protegir l’ofici i els artesans, mentre que aquí va desaparèixer sense suport institucional.
El futur d’un ofici gairebé extingit
Avui, Pratdesaba recorre fires i mercats explicant històries, mostrant eines i transmetent càlidament un coneixement que considera essencial. Disfruta especialment veient com els infants descobreixen l’ofici per primer cop, i també escoltant la gent gran que encara recorda el món dels esclops.
Li agradaria trobar algú que seguís el seu camí, però és conscient de la dificultat: “Hauria de ser una persona que li agradés molt, però encara no ha sortit ningú”. Tot i això, continua treballant amb dedicació per evitar que aquest ofici centenari s’esborri de la memòria col·lectiva.
