'La Trinitat, una presó oblidada': memòria d’una presó de dones en ple franquisme
Carlota Falgueras, ex-presa política i coautora del llibre, recorda el seu pas per la presó de dones de la Trinitat
El llibre sobre la presó de dones de la Trinitat, presentat divendres passat a Centelles, neix d’un buit i d’un deute. Buit, perquè gairebé no hi ha res escrit sobre aquest centre penitenciari femení de Barcelona; deute, perquè moltes de les dones que hi van ser tancades senten la necessitat de deixar testimoni del que hi van viure.
Altres presons com la Model o la presó de les Corts compten amb abundant bibliografia, però la Trinitat, que va funcionar com a presó de dones durant vint anys, corre el risc de caure en l’oblit amb el projecte d’urbanització del barri. D’aquí sorgeix el llibre del qual Carlota Falgueras n’és coautora i veu implicada en primera persona.
Una presó sense memòria escrita
Preguntada per què un llibre sobre la presó de dones de la Trinitat, Falgueras ho té clar: “Perquè no hi ha res escrit sobre aquesta presó i, en canvi, sobre la Model, la presó de les Corts i altres hi ha un munt de bibliografia”.
La voluntat del llibre és, per tant, doble: documentar històricament la presó i rescatar les vivències de les dones que hi van ser empresonades en el context del franquisme. Tot plegat, abans no s’enderroqui l’edifici i s’esborri del mapa físic i mental de la ciutat.
Un deute personal amb la memòria
La relació de Carlota Falgueras amb la presó de la Trinitat no és només intel·lectual o militant: és biogràfica. Ella mateixa hi va estar tancada un mes i mig.
“Jo vaig estar-hi tancada i creia que era un deute que tenia de deixar alguna cosa a la memòria”, explica. En aquell temps, va conviure amb moltes noies i la vida a dins es vivia amb gran intensitat, marcada per la repressió i el control religiós.
La presó estava gestionada per les anomenades Cruzadas Evangèliques, dones consagrades que exercien l’autoritat a partir de la doctrina del nacionalcatolicisme. “Ens ho van fer passar molt malament. Eren autoritàries, ens castigaven contínuament i seguien la doctrina del nacionalcatolicisme”, recorda Falgueras.
Detinguda per portar una bandera vermella
El primer empresonament de Carlota Falgueras va arribar l’1 de maig de 1969. La van detenir per participar en una manifestació del Primer de Maig i portar una bandera vermella, un gest clar de protesta política en plena dictadura franquista.
Va passar un mes i mig a la presó de dones de la Trinitat en règim de presó preventiva. Posteriorment va ser jutjada pel Tribunal de Orden Público (TOP), acusada de “manifestació il·lícita”. La sentència va ser de tres mesos de presó, que no va arribar a complir sencers perquè part de la pena ja havia estat coberta amb la preventiva.
Un temps després, al cap de tres anys, va ser detinguda de nou en una altra manifestació, aquesta vegada en protesta per l’assassinat d’un obrer de la tèrmica de Sant Adrià. Tot i que no la van tornar a portar a la presó, el TOP la va condemnar a un any de presó. Aquesta pena no es va executar perquè Falgueras va optar per exiliar-se a Itàlia.
La vida quotidiana a la presó de la Trinitat
Quan recorda el dia a dia a la presó, Falgueras ho resumeix d’entrada amb una paraula: “Avorrida”.
L’oci i l’autonomia eren pràcticament inexistents. “No podies fer res i, a la mínima que feies alguna cosa que no agradava a les Cruzadas, et castigaven en cel·la de càstig”, explica. El règim disciplinari era sever i els càstigs, freqüents.
Fins i tot les visites familiars estaven fortament controlades. Quan hi anaven els pares o les germanes, hi havia sempre una Cruzada al mig escoltant la conversa i obligant-les a parlar en castellà. La llengua també era una eina de control.
Records que no s’esborren
Amb el pas del temps, alguns records s’han difuminat, però d’altres continuen molt vius. Entre els positius, Falgueras destaca “la solidaritat amb les companyes”, un element clau per resistir la repressió i l’aïllament.
En canvi, també perduren records molt durs: “La duresa i antipatia d’aquelles males pècores de Cruzadas”, diu amb contundència. O el metge, que durant la revisió mèdica “ens grapejava de dalt a baix i no ens podíem queixar perquè les Cruzadas deien que era molt bo”. Són imatges que ajuden a entendre les múltiples formes de violència que patien les preses.
Presons de dones i presons d’homes: una diferència clau
Preguntada per la diferència entre una presó de dones i una d’homes en aquell context, Falgueras subratlla que el factor clau era qui n’exercia la custòdia.
“En aquells temps sobretot la diferència era que a la d'homes els guardians eren funcionaris i la de dones eren religioses”, explica. El seu interès principal no era gestionar la presó com a institució, sinó “convertir les preses en la moral catòlica i franquista”.
Avui la situació ha canviat i, tant a les presons d’homes com a les de dones, hi treballen funcionaris i funcionàries. Però la memòria d’aquella gestió religiosa i doctrinària continua sent una ferida oberta que llibres com aquest intenten documentar i compartir amb les noves generacions.
Un llibre per impedir l’oblit
El testimoni de Carlota Falgueras i de tantes altres dones fa del llibre sobre la presó de dones de la Trinitat una peça clau per entendre la repressió franquista, el paper de les presons de dones i la lluita per la memòria històrica.
Davant la possibilitat que l’edifici sigui enderrocat en el marc del projecte d’urbanització del barri, aquesta obra esdevé una eina per evitar que la història de la presó de la Trinitat desaparegui del tot. Com diu Falgueras, si no es preserva la memòria, “d'aquí a poc la gent oblidarà totalment que allà hi va haver una presó de dones durant vint anys”.
