Les Filmines, quan el cinema es converteix en conversa
El cicle de Gurb consolida una manera propera i comunitària de mirar pel·lícules, i aquest març ho fa amb Una pastisseria a Tòquio, delicada obra de Naomi Kawase
A Gurb, Les Filmines s’ha anat afirmant com una de les propostes culturals més singulars del calendari local. La sessió d’aquest mes se celebrarà el dimecres 25 de març de 2026, de 20 a 22 h, al Teatre del Molí de l’Esperança, i el film programat és Una pastisseria a Tòquio, títol amb què es presenta a l’agenda comarcal la pel·lícula japonesa An (Sweet Bean), de Naomi Kawase. El mateix cicle es defineix com un espai per “veure i compartir cinema” a Gurb, gratuït i pensat com a punt de trobada, i fonts locals remarquen que la seva identitat va més enllà del simple passi: hi pesa tant la projecció com la conversa posterior.
Un cineclub amb identitat pròpia a Gurb
Aquest esperit explica bona part de l’interès de Les Filmines. Segons s’ha recollit en mitjans de proximitat, el projecte, impulsat per Alba Bresolí, Lorda Crusellas i Íngrid Ferrer, s’ha consolidat amb una periodicitat mensual en dimecres i amb la voluntat de programar cinema fora dels circuits més previsibles, afegint-hi allò que sovint es perd en el consum domèstic: el comentari compartit, la pausa i l’experiència col·lectiva. Ja en els seus inicis, el col·lectiu reivindicava una programació connectada amb el moment de l’any i amb allò que és proper al públic, una filosofia que ha convertit la sala en un petit nucli de “cineclubisme” local.
Una història senzilla amb una gran càrrega emocional
La tria de març encaixa plenament amb aquesta manera d’entendre el cinema. Una pastisseria a Tòquio parteix d’un argument senzill: Sentaro regenta una petita parada de dorayakis, uns dolços tradicionals japonesos, i la seva rutina canvia quan coneix Tokue, una dona gran que li demana feina i que posseeix un talent extraordinari per preparar la pasta de mongeta roja, l’“an” del títol original. La sinopsi oficial del Festival de Canes, on la pel·lícula va inaugurar la secció Un Certain Regard el 2015, ja apuntava aquesta trobada com el motor emocional del relat.
Però el valor del film no rau només en l’argument, sinó en la manera com Naomi Kawase transforma un gest humil —cuinar, escoltar, esperar, tastar— en una meditació sobre la vida. El dossier internacional del film el descriu com una “oda” a les essències invisibles de l’existència, i diverses lectures crítiques han remarcat que sota la seva aparença de drama delicat hi bateguen qüestions molt més fondes: la soledat urbana, les ferides íntimes, el pes de l’exclusió social i la possibilitat d’una redempció petita però real.
Una reflexió sobre la dignitat i el temps
Això és, precisament, el que fa que Una pastisseria a Tòquio sigui una pel·lícula més incisiva del que pot semblar d’entrada. El film convida a pensar en la dignitat de les persones que la societat aparta o simplifica. Sense estridències, acaba abordant l’estigma associat a la malaltia d'Hansen i, a través del personatge de Tokue, desplega una reflexió sobre com el prejudici pot condemnar algú a una segona exclusió, fins i tot quan la ferida mèdica ja ha passat. En aquest sentit, la història no parla només d’una amistat improbable, sinó també d’una societat que sovint escolta massa els rumors i massa poc les vides concretes.
També hi ha, en el cinema de Kawase, una sensibilitat molt particular envers la natura i el temps. El film associa els processos de la cuina amb els ritmes del món natural: la paciència, l’atenció, la idea que res valuós no neix de pressa. L’Institut de Cinema Britànic (BFI) ha subratllat que Una pastisseria a Tòquio expressa el caràcter transitori de la bellesa a través de la presència dels cirerers florits, mentre que altres lectures de la seva obra recorden que Kawase fa del vincle entre éssers humans, memòria i entorn un dels eixos centrals de la seva filmografia.
Aquesta és una pel·lícula que sembla petita i, tanmateix, deixa pòsit. Parla de segones oportunitats, sí, però sobretot d’una cosa encara més rara: la possibilitat que algú ens retorni la capacitat d’estar presents al món. Tokue no només millora una recepta; canvia una mirada. I aquí és on el film troba la seva veritable fondària: en la idea que fins i tot una vida marcada pel dolor pot continuar transmetent coneixement, bellesa i sentit. Aquesta lectura de la quotidianitat com a espai de revelació és una de les claus que han fet d'Una pastisseria a Tòquio una de les obres més accessibles i estimades de Naomi Kawase.
Per això la seva inclusió a Les Filmines és especialment encertada. En un moment en què moltes pel·lícules es consumeixen en solitari i amb presses, el cicle de Gurb proposa just el contrari: veure cinema amb temps, en comunitat, i permetre que una obra continuï vivint després dels crèdits finals. Una pastisseria a Tòquio sembla ideal per a aquest context, perquè és d’aquelles pel·lícules que no s’imposen, sinó que s’acosten a poc a poc; no busquen l’impacte immediat, sinó la ressonància interior. I potser aquí hi ha una de les grans virtuts de Les Filmines: entendre que, a vegades, una bona projecció no acaba quan s’encenen els llums, sinó que continua quan comença la conversa.
