Una joia sentimental per parlar del temps, l’amor i la memòria

La tertúlia de cinema del Banc del Temps proposa el 10 de juny una mirada compartida a El secret de l’orfebre, un melodrama romàntic que combina emoció, fantasia i debat sobre els límits del gènere

La tertúlia de cinema del Banc del Temps dedicarà la sessió del dimecres 10 de juny a El secret de l’orfebre, una pel·lícula d’Olga Osorio basada en la novel·la d’Elia Barceló que es mou entre el melodrama romàntic, el relat de memòria i una certa fantasia vinculada al pas del temps. El punt de partida és el retorn de Juan Pablo, un orfebre reconegut, al seu poble natal abans d’emprendre un viatge professional a Nova York. Aquest retorn, però, no és només geogràfic: és també una baixada cap a un passat íntim, cap a un amor antic i cap a una pregunta que travessa tota la pel·lícula: què queda dins nostre d’allò que no va poder ser?

La història planteja l’amor no tant com una experiència tancada, sinó com una matèria que el temps continua treballant. En aquest sentit, l’ofici del protagonista és més que una dada argumental. L’orfebreria es converteix en una metàfora de la memòria: allò viscut es poleix, es reinterpreta, es guarda, s’embelleix i, de vegades, també es deforma. Com una joia antiga, el record pot conservar una bellesa intensa, però també pot amagar esquerdes, silencis i zones que només es fan visibles quan algú s’hi torna a acostar.

Aquest és un dels possibles interessos de la pel·lícula per a una tertúlia: no es limita a explicar una història d’amor perdut, sinó que convida a parlar de la manera com recordem. Fins a quin punt el passat és realment tal com el vam viure? Fins a quin punt l’hem reconstruït a partir del desig, de la nostàlgia o de la necessitat de donar sentit a una vida? El secret de l’orfebre juga amb aquesta ambigüitat i introdueix el temps com un territori misteriós, gairebé poètic, més que no pas com un mecanisme propi de la ciència-ficció. La fantasia hi apareix al servei de l’emoció i no tant de la sorpresa argumental.

La pel·lícula també permet parlar d’una idea d’amor allunyada, almenys en part, del romanticisme més possessiu. El gran amor de la vida no sempre és aquell que es consuma, que perdura o que encaixa en una felicitat convencional. De vegades és aquell que deixa una marca, que obre una ferida o que acompanya en silenci durant anys. Aquesta mirada dona al film un to melancòlic i adult: estimar també pot voler dir acceptar el límit, la pèrdua i la impossibilitat de corregir-ho tot.

Ara bé, una lectura completa de El secret de l’orfebre també ha d’incorporar les seves febleses. Diverses crítiques han assenyalat que la pel·lícula és sensible, elegant i cuidada, però també poc innovadora. El film recorre camins força coneguts del melodrama romàntic: el retorn al passat, l’amor que va marcar una vida, les segones oportunitats impossibles, la música emocional i una posada en escena que busca més la bellesa que no pas el risc. Per a alguns espectadors, això pot ser una virtut; per a d’altres, un límit.

Potser el debat més interessant és precisament aquest. Una pel·lícula ha de ser formalment innovadora per tenir profunditat? O pot parlar de qüestions essencials —l’amor, la memòria, el pas del temps i la renúncia— des d’un llenguatge conegut i accessible? El secret de l’orfebre no sembla voler trencar els motlles del cinema romàntic, sinó habitar-los amb delicadesa. El resultat pot semblar massa polit, massa amable o massa previsible, però també pot obrir una conversa sincera sobre temes que continuen tocant l’experiència de molts espectadors.

En aquest sentit, la tria és encertada per a una tertúlia de cinema. No és una pel·lícula pensada només per admirar-ne la factura, sinó per discutir-ne el fons: què entenem per amor veritable, què fem amb les oportunitats perdudes, com ens relacionem amb els records i fins a quin punt voldríem tornar enrere si el cinema ens oferís aquesta possibilitat. Potser El secret de l’orfebre no és una obra especialment arriscada, però sí una proposta capaç d’activar preguntes compartides. I sovint, en una tertúlia, aquesta és la millor qualitat d’una pel·lícula.