'Aquí es respira calma, la naturalesa transmet molt a la gent gran i estem molt a prop d’Osona'

Anna Paez i Núria Bagó són dues osonenques que treballen a El Mirador del Puigsacalm, una residència de Sant Esteve d’en Bas

Anna Paez i Núria Bagó són dues osonenques que treballen a El Mirador del Puigsacalm, una residència de Sant Esteve d’en Bas amb el tracte proper i familiar com a pilar fonamental

---

Sara Oliver.- Situada en un entorn privilegiat, ara fa gairebé tres anys i mig va obrir El Mirador de Puigsacalm, una residència per a gent gran a uns 20 minuts de la Vall del Ges. Amb unes vistes espectaculars, la calma que es respira en l’ambient repercuteix molt positivament en la qualitat de vida dels avis i les àvies que passen aquí la seva vellesa. 

L’Anna Paez, de Gurb, és la fisioterapeuta del centre, i la Núria Bagó, de les Masies de Roda, la psicòloga. Les dues osonenques asseguren que no canviarien aquest lloc per res i que valoren molt l’equip humà que hi treballa. Un equip format per persones que es cuiden mútuament i que saben transmetre als usuaris aquesta confiança. Parlem amb elles perquè ens expliquin com és treballar en aquesta residència de Sant Esteve d’en Bas i què és el que la fa especial.

 

Quan vau començar a treballar a El Mirador del Puigsacalm?

N: Jo vaig començar el gener de 2019. Hi havia molt pocs avis, uns 7 o 8, i ara són 40. Volia treballar en una residència i la meva àvia, que és del poble, em va dir que n’havien obert una aquí. Quan vaig portar el currículum creia que l’havia donat a la senyora de la neteja, i resulta que era la directora. I això és una cosa molt bona, perquè aquesta residència és molt “casa”, tots fem de tot. El gerent, la directora... Tots posen de la seva part per anar-la construint a poc a poc. 

A: Jo vaig començar fa un any, en acabar la carrera de fisioteràpia. M’agrada molt la geriatria, tinc companys que no entenen com puc preferir això que l’àmbit esportiu però m’encanta treballar amb avis. 

 

Totes dues sou d’Osona però treballeu aquí. La distància és un inconvenient?

N: jo tenia clar que no volia treballar a Barcelona, per exemple. Però aquí només són uns  20-25 minuts amb cotxe. A més, Sant Esteve d’en Bas queda al principi dels túnels i la residència està just al principi del poble, amb una esplanada per aparcar davant. Ara ho parlàvem amb una senyora que és de Sant Pere de Torelló i que va decidir venir aquí: són 20 minuts, que ja és pràcticament el que tardo jo de Les Masies a Vic.

 

I a canvi estàs en un entorn immillorable...

N: Sí, a canvi tens tota aquesta esplanada. Ells poden sortir a prendre el sol, a cuidar les plantes, passejar... És igual que quan busques una feina: no et quedaràs al poble per no fer quilòmetres, buscaràs comoditat i qualitat de vida.

A: Una companya de feina que havia estat treballant en residències de ciutats grans m’ho deia, que fins i tot l’ambient que es respira és diferent. L’espai de naturalesa transmet molt als usuaris, i al cap i a la fi és casa seva. 

 

Teniu gent de la comarca d’Osona?

N: N’hi ha molta. Alguns venen perquè no han trobat plaça pública però l’important és que després, tot i haver-hi plaça, prefereixen quedar-se. I si més no, l’objectiu és que el temps que hagin estat aquí s’hagin sentit molt bé.

 

També és centre de dia?

A: Sí, ara hi ha una dona de centre de dia. També hi ha usuaris que venien de centre de dia, els ha agradat i s’han quedat. És com una adaptació.

 

Com heu viscut aquest temps de pandèmia?

N: Jo estic orgullosa de com s’ha portat. La setmana abans del 13 de març la Roser ja em va dir que em quedés a casa, van tenir molta previsió. Ella i en Marc, el gerent, van fer un gran esforç, i ho van estructurar tot molt. De fet no hi va haver gravetat, alguna persona asimptomàtica però no va ser greu. Hi va haver estrès, és normal, però dintre de tot crec que ho van muntar genial.

 

La feina ben feta us ha permès créixer i ara amplieu l’espai amb noves instal·lacions...

A: Sí, ara hem ampliat l’edifici i això ens permetrà oferir 10 places més.

 

Quines activitats organitzeu durant el dia pels usuaris i usuàries?

N: L’objectiu és que tinguin una rutina i sempre alguna cosa a fer, que no arribin a l’avorriment. Sempre hi ha taller de memòria, gimnàs, dòmino... Els diumenges, per exemple, toca cinema. A banda hi ha altres activitats extres més especials. De tant en tant venen uns gossos terapèutics que els encanten, ve un home que fa espectacles i els fa ballar, cantar... També venia una noia a explicar contes i fer poesia, un grup de música, un taller de sons...

A ells el matí els passa ràpid, però la tarda és més complicada. Si de tant en tant els dius que vindrà, per exemple, en “Miguelo” a ballar, ja tenen tota la tarda una cosa per esperar. Ells ho agraeixen.

 

I a nivell de fisioteràpia i psicologia?

A: Sempre fem gimnàs grupal, a vegades faig que es passin la pilota i diguin coses que són de color verd... La part individual és més treball centrat en fisioteràpia i rehabilitacions.

N: Jo faig taller de memòria i teràpia grupal. Aquesta serveix per parlar de les famílies, de l’adaptació a la residència, de les seves preocupacions...  A vegades hi ha preocupacions que es pensen que són només seves i veuen que són compartides per tots. Tenen molt clar que el que s’explica aquí es queda aquí i s’han anat agafant confiança.

 

Un dels trets més diferencials d’El Miardor del Puigsacalm és que teniu bugaderia i cuina pròpies..

A: Sí, cadascú té les seves peces de roba, i a mi, si em poso en la seva situació, m’agradaria que les meves es quedessin aquí. És una manera de sentir-te com a casa. Hi ha gent que té roba que se l’ha fet ella. Així et poden dir “vigila amb aquest mocador”, “aquests pantalons renta’ls a tants graus”... 

N: Pel que fa a la cuina, si ja costa cuinar per dos imagina’t per 40. Tenint cuina pròpia et poden dir com els agrada l’arròs, per exemple. És molt més fàcil d’adapatar i de personalitzar. Cada dia el cuiner demana a la infermera si a algú se li ha posat malament alguna cosa o si algú es troba malament per fer-li un menjar especial.

 

Què és per vosaltres el més important d’aquesta feina?

A: Arribarà un dia en què tots necessitarem una ajuda així, per tant jo sempre faig el que a mi m’agradaria rebre. A vegades espanta el fet d’anar a una residència i jo, des de la meva experiència aquí, quan sigui gran vull anar a un lloc com aquest abans que estar sola a casa. Aquí estàs constantment actiu, et relaciones amb gent...

N: Tant de bo tothom arribés perfecte als 90 anys però no és així. Els fills sempre prometem als pares que mai els portarem enlloc, però arriba un moment en què no ens en podem fer càrrec al 100%, i és normal. Que hi hagi residències que tinguin l’objectiu de ser casa i no un hospital, és molt positiu. Que ells es puguin sentir el millor possible aquí dins, millorar la seva qualitat de vida... Aquesta és la nostra feina i el nostre objectiu.

 

Què destacaríeu perquè la gent vingués a conèixer El Mirador del Puigsacalm?

N: Les ganes d’ajudar, d’estimar als avis. Els agafes molta estima, és impossible no fer-ho. El factor humà que hi ha a aquesta residència és el més bonic. 

A: També l’espai. Aquí es respira un altre ambient, es respira calma, i al final és un cop de cotxe. Tenim molta gent d’Osona, quan busques una residència no mires només la distància. Són el teu pare i la teva mare, penses més en la seva qualitat de vida. A més, entre els treballadors també ens cuidem molt, hi ha molta companyonia. Quan la base d’un equip és la unitat familiar ho transmets als avis i ells se senten més confiats.