‘La gent a Osona té molt respecte a les competicions, si no estan ben preparats no s’hi atreveixen’

Miquel Pujol va ser el primer català a la primera edició del Triatló de Barcelona

Miquel Pujol va ser el primer català a la primera edició del Triatló de Barcelona

---

(Fotos: Carles Muñoz).- El diumenge 8 d’octubre se celebrarà la 30a edició del Triatló de Barcelona, una especialitat que, igual que els duatlons, ha anat guanyant adeptes. L’any 1987, a la primera edició d’aquesta prova el primer català i 14è classificat absolut va ser l’osonenc Miquel Pujol. Ell i quatre companys més van ser els pioners d’aquest esport a la comarca. Ara, trenta anys després, ens parla d’aquells anys d’atletisme en estat pur i de com han evolucionat aquestes disciplines tan conegudes avui en dia.

Miquel, com va començar la teva afició per l’atletisme?

Vaig començar d’una manera una mica estranya. Jo anava a escola a La Salle i havia fet futbol, handbol, bàsquet... quan en faltava un m’agafaven pel que fos. I un dia, se’ls hi va lesionar un noi de l’equip pel comarcal de cros. Vam córrer a Vic i vaig fer segon. A partir d’aquí ja em van portar als provincials de Barcelona corrent per La Salle i vaig fer quatre segons llocs, un d’ells al Campionat d’Espanya.

Així, tenies una predisposició natural per l’atletisme?

No, el que passa és que per anar a La Salle havia de travessar tot Manlleu de punta a punta i ho feia corrent. I és clar, això quatre vegades al dia, era com el meu entrenament. Quan vaig començar a competir feia el mateix però ja em recomanaven que fes alguna sèrie, canvis de ritme... Devia tenir uns 15 anys.

I ja no vas abandonar l’atletisme?

No, en aquella època hi havia molta afició pel ciclisme a Manlleu i ho vaig provar, també vaig jugar a futbol però no eren la meva especialitat. Així que vaig tornar a córrer, primer de tot a la cursa de Cantonigròs, de mitja distància. Després en curses populars, com la de Gràcia de Manlleu. Com que era competitiu, em vaig anar animant. Això sí, entrenava fent bestieses com ara pujar i baixar La Trona, no teníem cap coneixement, era una cosa instintiva.

Quan va començar la teva dedicació absoluta a l’atletisme?

L’agost del 78 vaig guanyar la cursa de Gràcia, que després la vaig guanyar 8 o 9 vegades més. A partir d’aquí em va fitxar el Vic, vaig fer amb ells el Comarcal de cros i vaig acabar segon. En aquella època hi havia molt nivell a Catalunya i fins dos anys després no em vaig poder classificar pel Campionat d’Espanya. Després del Vic vaig competir dos anys amb el Club Natació Barcelona, per fer la lliga estatal. Va ser al 84-85, just quan en Pere Casacuberta va ser campió del món. Amb ell tinc molt bons records d’haver anat a competir al Cros de Mònaco, just quinze dies abans que fos campió del món.

I vas anar ampliant distàncies...

Sí, després em va venir l’afició de fer mitges maratons i maratons. La primera mitja marató va ser l’any 85 a Sabadell i ja vaig fer segon. La segona la vaig fer al Vendrell i la vaig guanyar i l’any següent ja em va agafar més afició. L’any 1986 es pot dir que em va sortir rodó, vaig guanyar el Campionat de Catalunya de fons a Palamós i també el rànquing de fondistes de Catalunya.  Aquell any a Sitges vaig fer una marca de 1 hora 06 minuts i 2 segons, que encara és el rècord de la Mitja Marató a Osona. Tot això, és clar, combinant-ho amb la feina. A vegades era complicat.  

I quan vas sentir a parlar del Triatló?

Crec que era fent la Sant Silvestre a Lleida, ens van dir que el setembre de l’any següent, el 1987, farien el Triatló de Barcelona. I com que aquí a la comarca sempre hem estat llançats, doncs amb uns companys de la comarca ens vam animar a participar-hi. Concretament amb en Guillem Morales, de Moià, en Joaquim Gil, de Campdevànol i els germans Avel·lí i Francesc Clota, de l’Esquirol i Manlleu.  

Com vau preparar aquesta disciplina que era totalment nova?

Al febrer, set mesos abans, ens vam posar a nedar i a anar en bicicleta. Sense monitor ni res, fent series. Em vaig combinar la feina per poder entrenar, fent-ho de manera autodidàctica, 14 entrenaments a la setmana amb uns 20km de natació, uns 700km de bicicleta i uns 70 km de córrer per mantenir. Abans de Barcelona, vam fer un primer triatló a Manresa, on vaig acabar en segon lloc. Era el juliol de 1987.

I com va anar l’experiència del primera Triatló de Barcelona?

Com a experiència, molt bona. Érem més de 500 participants d’arreu del món. Tot i que hi havia mala mar, vaig sortir de l’aigua en el lloc 92. En bicicleta es pujava quatre vegades a Montjuïc i allà ja vaig poder remuntar i fer el darrer canvi en la 16a posició. I corrent encara vaig poder remuntar dos llocs més per acabar-lo en 14a posició i com a primer català. Em va fer molta il·lusió

Quines van ser les repercussions d’aquella bona actuació?

Doncs mira, Le Coq Sportif i Austral, dues empreses de material esportiu, em van voler fitxar per competir com a professional. Però jo tenia dos nens petits i 33 anys i no ho vaig acceptar.

Però tot i això, vas seguir competint?

Sí, posteriorment es va posar més de moda fer duatlons i per la dificultat de compaginar feina i esport em vaig anar decantant cap als duatlons. A més, en aquestes proves competeixes sempre amb gent de la teva edat, ja que es fan classificacions per grups d’edat, cada cinc anys.

I els resultats van ser bons?

Sí, des del 87 fins el 99 vaig estar fort, l’any 99 encara vaig guanyar el Campionat d’Espanya de duatlons. Amb 45 anys vaig acabar en la desena posició absoluta amb una marca d’una hora i cinquanta minuts.  Després ja van venint lesions, les superes, però ja costa més. Fa dos anys encara vaig guanyar el Campionat de Catalunya a Igualada amb 60 anys. De fet, des del 87 sempre guanyava un campionat o altre.

I ara ja no segueixen en actiu?

No, per què el desgast en tots aquests anys m’hi ha obligat. Ara nedo i tinc la intenció de provar alguna distància curta, com ara els 400 metres. Pensa que en una setmana havia arribat a fer 235 quilòmetres. L’any 1986 ho vaig comptar i em van sortir 5.000 quilòmetres correguts. Tot plegat afecta molt el menisc i no pots seguir amb aquest ritme.

Com has vist el boom de tots aquestes especialitats en les que vau ser pioners?

Quan vam començar ja vaig veure que el triatló i els duatlons tindrien futur. Els pioners a l’estat van ser els bascos i allà ja hi havia molta afició. A Catalunya érem quatre gats en aquell moment. Per això et venia molta gent i et demanava en què consistia el triatló, era un esport desconegut.

Hi ha molta afició a competir. Se’n fa un excés? La gent hi va preparada?

Aquí a la comarca el que jo veig és que la gent és molt prudent a l’hora de competir, si no estan molt ben preparats no s’hi atreveixen. En canvi a Barcelona, per exemple, és tot al contrari, s’hi llencen sense pensar-s’hi.

Què és el millor que has viscut en tots aquests anys d’esport i atletisme?

Home, coneixes a molta gent, l’ambient és molt bo i sobretot les amistats que fas. Pensa que a vegades em saluda algú pel carrer i a vegades em costa de saber qui és, de tanta gent que he conegut.